Hi ha gestos que salven. Una frase amable en un dia de trons i llamps mentals. Un emoji quan no se sap ben bé què dir. Però cal dir alguna cosa. Un signe d’atenció o d’interès en un món que cada vegada és més càlid a les xarxes i més fred en la distància personal.
Hi ha persones que salven. No s’immisceixen. No aconsellen. No prenen iniciatives perquè confien en la capacitat de l’amic. Però també hi ha persones que necessiten compartir el seu punt de vista o acostar-se lentament, amb la por de ferir o, encara pitjor, del rebuig i de la mala interpretació. I, en això, tinc moltes hores de vol.
En aquests moments, els àudios de WhatsApp estan ancorant les persones, en lloc de deixar-les caure. I dic àudio perquè té un to que permet endevinar què passa a l’altra banda. No soc gaire partidària de deixar engrunes digitals, perquè l’àudio et despulla de la intimitat i és un exercici de confiança sense retorn. Mai no sabem què passarà.
I els xats i els correus electrònics, doncs, una mica també. No hi ha to, però hi ha un abocament, almenys en el meu cas, en què passo més temps intentant aclarir que no pas justificar, pel simple fet d’expressar qualsevol cosa que m’interessa.
Hi ha persones que salven. No són les més xerraires, però hi són. No se sap ben bé com, però apareixen i desapareixen en la teva vida com petits àngels, sense saber que estàs travessant un altre túnel fosc, de solitud no manifestada. De sentiments que ja no tenen prestatges on col·locar-se.
Cada vegada em costa més decidir si ho dic o no. Amb trenta anys, jo ja espantava per la meva intensitat, com si fos un defecte en lloc d’una capacitat d’empatia i de passió, sí, per tot. A aquella edat, el meu ex em deia que el meu cor era un hotel.
He buidat moltes habitacions mal utilitzades. El temps m’ha ensenyat que jo vaig estimar tota sola. I no per això vaig estimar menys ni em penedeixo de l’amor donat.
Però ara les habitacions queden només per a relacions bilaterals en què em senti compensada. Jo, que no volia ser salvadora, ho vaig ser i, en canvi, vaig ser salvada i continuo sent-ho per qui menys m’esperava.
Hi ha un component egoista en qui salva de manera reiterada: en realitat, vol ser necessari. No és el meu cas. L’empatia m’ha jugat males passades, concretament, el preu de l’abandonament.
Les balances no estan fetes per mesurar la intangibilitat del que donem i rebem.
A la vida he transitat per túnels foscos creient que trobaria la llum al final… quan la llum era dins meu i era potent, valenta, però també insegura de si havia de prendre algun camí. Parlar o callar. Reprimir o deixar anar.
Tant se val com. Amigues, més que amics, alumnes, estudiants, ballarins… companys, col·legues, exparelles… Tant se val. Al final, el sac de responsabilitats morals i emocions es va omplint. I buidant.
Perquè no podem salvar tothom a qui estimem o que ens importa, i no sempre hem estat salvats després de creure que ho havíem donat tot i sense retrets.
Jo mai no vaig pensar que necessitava ser salvada. I alguna vegada, enmig del desconcert de la vida, van aparèixer salvadors que, com jo, van saber entendre allò que no es podia expressar amb paraules.
Perquè sí que ets forta, fins que et trenques. Sí que ajudes i et compromets, fins que consideres que ja n’hi ha prou.
Agredolç, els xinesos ja sabien quins sabors barrejaven.
No som menys per haver estat salvats en algun moment de la vida. El que no hauríem de fer és ser desagraïts amb aquells que van ser testimonis de la nostra vulnerabilitat.
Això és un exercici de gratitud, perquè ja no som infants que es creuen el centre de l’univers. Som adults que no volem carregar ningú amb tot allò que ja no sabem gaire bé com continuar portant i deixant anar.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
