Parlava l’altre dia amb una amiga artista i va sortir el tema de la vergonya. La que se sent quan es fa repàs d’una vida dedicada a això i sembla que els inicis compten menys. Aquelles experiències que ens van forjar en el dubte, la tenacitat i la consecució. Alguns tenim un sentit del ridícul tan gran que l’apliquem sense concessions, també davant l’espectador, sense adonar-nos que vam haver d’aprendre per arribar fins avui.
Amb l’auge de la càmera al mòbil, qualsevol pot des de passar un càsting en línia fins a proclamar-se coreògraf, i tot sembla que hagi de sortir perfecte a la primera. Té el seu què, perquè la perfecció és una altra imposició que poques vegades s’assoleix i, quan s’aconsegueix, dura poc. La trajectòria, en canvi, està construïda amb errors típics i valors silenciats.
Però vergonya de què? D’acceptar l’oportunitat que algú et va donar per trepitjar un escenari? De fer-lo teu i no permetre que te’n traguessin, assajant, treballant?
Hi ha paraules que cauen com pedres sobre la moral de qualsevol, i moltes vegades les llança algú del mateix ofici. Tècnica: mai no ets prou bona. Disciplina: sense alegria no és art, és exercici militar. Imperfecció: de l’execució, del cos, de la veu… de l’edat, de la creativitat. Qui s’exposa diu jo puc, jo vull, i aquest és el motor que mou l’artista. Les negacions ja vindran després.
Perquè el pitjor que li pot passar a algú que estima aquesta professió és triomfar, encara que sigui en allò més íntim, amb aquests petits èxits que no ocupen portades, i oblidar-se de qui era quan no tenia res més que il·lusió i vocació. Amb la perspectiva del temps, aquesta realització personal t’ensenya que avui som aquí i demà més amunt o més avall, però sempre amb dignitat i ofici.
Vergonya, per què? Jo valoro els meus primers passos de ball perquè una primera professora em va obrir una finestra a un món que fins aleshores només podia contemplar a la televisió. Vaig trepitjar l’escenari amb ella, però no li aixecaré un monument a costa del que va ser mèrit meu. Em va humiliar amb aquell “Tu no seràs res” fins a fer-me desitjar continuar, per moltes llàgrimes que em costés. Aquí segueixo.
Fins i tot d’això se’n van beneficiar els meus alumnes i els meus ballarins, en diversos països: no vaig voler que passessin pel que vaig haver de viure jo. Molts d’aquells novells van cobrar com a professionals des del primer dia, i sé molt bé el que vaig aportar a les seves carreres sense tanta tragèdia grega.
Jo no m’avergonyeixo de res. I els qui van ser amb mi, per molt que s’hagin superat, tampoc no ho haurien de fer. Però si la gratitud és la memòria del cor, disculpo l’amnèsia. Uns altres, en canvi, han recorregut el món sense passar per la tècnica soviètica, i m’han escrit i trucat per dir-me: “Com amb tu i els teus números, amb ningú”.
Vaig triar el meu mitjà sense més aspiració que la felicitat, la meva i la dels qui em van acompanyar. I ho he aconseguit. Els qui ens dediquem a l’espectacle som exactament això: entertainers. Aquest és el nostre espai, i no es mesura només per tècnica ni disciplina, paraules que tanquen tots els judicis finals als quals cap artista no s’hauria de sotmetre.
A mi no m’aclapara la perfecció aliena: l’aplaudeixo. Jo sé què m’ha costat el que és meu.
A qui jutja des de la butaca, i també des del camerino, la invitació està feta: pugi i faci-ho. I si no, entengui el més bàsic: amb aquests bous hem de llaurar.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.

