Amb
poques hores de diferència em van arribar dues notícies sobre Estela Baeza, una
des del bloc Carrer del Mar i una altra des d’Esclafit Salou.
Vaig
conèixer a una nena de vuit anys fins a aproximadament els onze, anomenada
Estela, dotada d’una educació, respecte i responsabilitat gairebé impròpies de
tan primerenca edat. Una nena que prometia ser una dona ferma, amb valors
morals i amb una constància digna d’admiració. Era alumna de la meva Escola
Carol Dansa Salou i tant ella com moltes alumnes van ser famílies de
treballadors il·lusionats i compromesos amb un futur millor en els anys
noranta.
No
l’he tornat a veure com a adulta, però li dono el meu vot de credibilitat, no
per nostàlgia ni per política, crec que el mereix. I per què? Jo que no era
membre de cap consistori, vaig ser humiliada per un tècnic que em va prendre un
projecte propi presentat pel programa Carretera i manta de l’any 2002 que
posteriorment li hi va donar a una altra persona. Doncs, si allò es va
silenciar quan vaig tenir un atac d’ansietat davant aquella impunitat per
l’estat d'indefensió i injustícia, de tres persones ningú em va ajudar a sortir
d’aquell despatx més que per fer-me callar, digueu-me que no es taparà amb els
de dins de cada empresa?
A
Estela se l’ha jutjat durament per no donar noms, bé... tenen vostès una
hipoteca?, un cotxe?, una vida?, perquè posats a denunciar, els advocats fan
jocs de mans amb els béns de les persones, i una denúncia sense testimonis és
d’alt risc... com per perdre-ho tot.
Quan
una dona declara fets tan greus, sigui amb testimonis o no, com el cas de la
senyora Baeza, no és per revenja, ni per descrèdit polític, és perquè ja s’ha
arribat a un límit que sovint es creu sol i, per sort, amb l’ajuda dels
professionals de la salut mental.
A
Estela li dic el que la meva terapeuta em va referir després de l’assetjament
sofert en una empresa familiar i modèlica de portes en fora, sumat a una baixa
per accident laboral imposada amb la cama enguixada i amb crosses, quan el cap
de Recursos Humans em va recriminar que no anés a treballar (?) amb la llei a
la meva mà: “Has d’estar molt contenta de no haver-te adaptat ni ser acceptada
per aquestes persones i de ser forta per a superar-ho”.
Ser
honesta, treballadora i seriosa és un plus, és natural que qui no ho sigui
jugui a l’assetjament i enderrocament per no sentir-se en el terrible
desavantatge de ser miserable. La víctima no té eines i sovint queda aïllada.
És qüestió d’educació, protecció dels ciutadans i de salut facilitar-les.
Un
altre exemple de misoneisme; maltractar a les persones que no s’assemblen a la
camarilla on no es vol participar. Senyors (i senyores, que són les pitjors i
més cruels en aquests casos) tothom posa careta de pena, fa acte de presència i
llança paraules de censura contra el maltractament en qualsevol àmbit, però el
succeït a Estela Baeza continua passant.
Ho
lamento, però aplaudeixo la valentia visibilitzant alguna cosa que altres dones
poden estar sofrint sense atrevir-se a parlar. En el conflicte, si no s’està en
el costat de l’oprimit, es beneficia als opressors i són ells els qui haurien
de tenir por.
Et
desitjo el millor Estela, és solament una etapa i no un condicionant pel teu
futur. El teu triomf no es mesura en la formació política que lidera una
ciutat, ni en una oficina municipal, és un gest de dignitat que ha de ser
tingut en compte en la teva comunitat.
“No
volem semblar-nos als qui critiquem”. Els perdedors són ells, amb els covards
que els hi fan costat se senten segurs, no falla.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
