En
poc temps, he assistit a tres funerals: un a Saragossa, un altre a Vila-seca i
un altre a Pamplona. El que plantejo no és una qüestió de cultura local o
d’identitat autonòmica. Tampoc es tracta d’acompanyar-se de planyívoles, ni de
dramatitzar més del compte o fer-se els antics. Acomiadar al difunt estimat, en
aquest estat propi de qui es queda i ha d’acceptar un final dolorós, ha deixat
de ser un acte familiar i sentit per a convertir-se en un tràmit en una sala
adjacent, un gran espai compartit i organitzat que bé pogués ser el d’un aeroport,
amb gent que riu i interfereix amb estridències fora de lloc en la intimitat
pròxima. Aquests desconeguts als qui solament els falta el got a la mà per a
situar-se, tan alegrement, en un afterhours o treure una pancarta quasi obscena
en un comiat de solter ja fora de control. Qualsevol intent de rebaixar el caos
regnant condueix a un conflicte.
No
vull posar-me nostàlgica ni imperativa; trobo a faltar l’educació rebuda,
senzilla, prudent i respectuosa de guardar silenci en un funeral. La situació és
com la del mal veí de tota la vida, però aquesta última vegada sense
l’oportunitat d’abandonar aquest món en pau.
Carolina Figueras Pijuán, directora
artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
