Quan
estudiava ballet clàssic, el meu model d’artista era Raffaella Carrà, amb el
Ballet Zoom i Don Lurio el coreògraf, encara que en aquells temps altres noms
italians manejaven el ball televisiu. Aquells programes que em van captivar van
ser una clara indicació que jo volia allò
i no el tutú del llac dels cignes. Guanyar-me la vida i alegrar als altres,
sabent, en l’escenari. Pertanyo a aquest sector del gremi que comprèn l’art i
la professionalitat amb respecte, cap als companys i el públic i no penso desaprendre, encara a costa de perdre
treball.
Confesso
que en un intent per sortir del meu búnquer, vaig estar temptada d’acostar-me a
l’espectacle Hola Raffaella, dins de
la programació de les passades Nits Daurades a Salou. Acostumada a veure
espectacles en directe i últimament sortir fumigada,
tan decebuda per l’expectació dels estàndards de qualitat, vaig tenir la
precaució de donar un cop d’ull al producte venut amb bombo i platerets en
internet.
Va
ser el millor que vaig poder fer; dos minuts de vídeo em van convèncer matant
tota intenció d’assistir. El desencantament (no fos el cas d’una estrena de
rodatge i per polir) es va completar amb els posteriors vídeos publicats per
usuaris durant el concert de les Nits Daurades.
Si
desafinar, usant una perruca de nyigui-nyogui, roba barata, amb un físic que ni
remotament s’acosta al poder de la Carrà és un tribut, sense ballar i sense domini, acompanyada de pobres
coreografies que res tenen a veure amb el temps i el seu estil, l’única cosa
que puc dir és que l’estimadíssima i desapareguda Raffaella ha tingut la sort
de no conèixer aquesta xarada explotant el seu nom. Ni els dos ballarins anaven
compassats! El prestigi que mereix el nom de Raffaella, no ho tenia aquest
espectacle ni assajant.
Vostès, ja estiguessin a Gijón o a Salou, han aplaudit a la seva pròpia nostàlgia. Coregen les cançons que més ressonen, com el meu nebot en les festes d’una altra ciutat i que a disset anys ja se sabia les cançons de la italiana sense conèixer-la. Vostès diuen èxit a la culminació totalment comprensible del desig de passar-lo bé, encara que sembli el final feliç d’un mal clau mitjançant Tinder. I és que “Fiesta, que fantástica, fantástica es la fiesta” és la necessitat humana de deixar-se portar sense preocupacions per dues hores.
Que la gent s’ho passi molt bé ballant Paquito el chocolatero, no és sinònim de
qualitat —serveixi aquesta comparació—, no cal vendre un titular a la premsa.
Tothom es va sentir satisfet amb aquest fals èxit, un engany multitudinari amanit de calor, beguda espitosa i
ganes de tabola. Que li surti rendible al Consistori. Que s’ompli com sigui,
publicitant la informació comercial d’un dossier de venda i promoció en tota la
premsa local. Tenint en compte que Raffaella és inimitable, tot l’equip de
producció i qualsevol de les col·laboradores/concursants de Tu cara me suena amb Lorena Gómez;
Melody; Cristina Ramos, Susi Caramelo i Roko són més Carrà, més artistes,
absolutament dignes amb l’honor i la memòria de la italiana més volguda a
Espanya.
Si
ens prenem la vida massa seriosament, com aquesta opinió gens humil, i ens
dirigeixen amb massa autocomplaença a alimentar semblant xarlotada amb la qual
capejar tanta mediocritat pagada pel contribuent, encara aposto (i guanyo) per
Yolanda Ramos i Santiago Segura que la van imitar, també en el mateix programa
de televisió fins a fer-nos plorar de riure. Sense pena ni la vergonya que, com
públic o professionals, no ens correspon. Ser artista professional requereix
autocrítica, superació i context. La mala imitadora i la seva agència, us van
enganyar en l’ostentós vídeo promocional: “Vostè, no és Raffaella Carrà”.
Ja
ho veuen, els salouencs van pagar un espectacle on la protagonista era una
abnegada infermera però justeta aficionada a l’escenari. He vist amateurs amb
més talent i menys sort. Reconèixer el que afirmo, objectivament, seria més feridor
que el mateix espectacle. No cal ser expert per adonar-se’n, però sembla que
els contractants s’ho empassen tot. Els vídeos han deixat constància sense
pietat. Aquesta és una crítica que emana
tristesa i perplexitat. Em queda aquesta sensació de tenir la boca plena de
plomes, quan sé el preu que hem pagat per treballar en aquest àmbit i veig com
es destrossa l’últim que li hi queda a una generació que sí que sabia distingir
entre l’enlluernament de les estrelles de l’espectacle i el llautó.
Hola Raffaella, no, de cap manera.
Ciao Raffaella, ti voglio bene.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
