Fa
poc vaig llegir que hi havia 1.500 nínxols amb avisos d’impagament en el
cementiri de Tarragona. Penso en les restes dels meus avis i la meva mare que
estan en un columbari de propietat des de 1962 a Montjuïc. La quota de conservació
és baixa, però una persona viva ha de posseir la titularitat, això significa
que a molts —sense descendència— ens passarà el mateix quan faltem, els nostres
éssers estimats seran desnonats. Això del descans en pau és una estafa a la
voluntat i la inversió dels que se n’han anat. L’afany recaptatori contrasta
amb les elevades despeses d’excavació en rases i camins de la infàmia,
recuperant i identificant a les víctimes de la nostra passada guerra. Des de
temps ancestrals el dol és comú, però la inhumació, com la vida, mostra
diferència d’estatus i atorga privilegis a les tombes de personatges il·lustres
i necròpolis molt antigues considerats béns culturals encara que cap particular
pagui aquesta permanència. Davant aquesta burocràcia luctuosa, els indis natius
li guanyen al Govern dels Estats Units i als nostres ajuntaments: mogui els
ossos d’un avantpassat com és el cas de The
Ancient, considerat el poblador més antic del continent americà, i
s’enfrontarà a un judici per a perdre’l, havent de retornar-lo al seu lloc.
Com
diu Santiago Jiménez, del Laboratori d’Investigació en la Tecnologia de la
Combustió de Saragossa, amb la cremació s’alliberen uns 400 quilos de CO₂ a
l’atmosfera, sumant milions de tones d’emissions en els centres urbans de tot
el planeta. Això suposa gairebé quatre grams de mercuri en l’aire que acaba en
la cadena alimentària i afecta la salut mental. Sumant els benzofurans i
benzodioxans, tal volum residual assenyala que morir no és “sostenible”,
paraula estrella de qualsevol estratègia de venda sigui comercial o política.
Quan es lliura l’urna de la incineració va acompanyada d’un certificat per al
seu transport i no es poden escampar les cendres sense un permís exprés, el
funeral furtiu no és ecològic i es multa fins als 60.000 euros, però la gent s’arrisca.
Quan begui i mengi el seu plat preferit endevini que, possiblement amb el
microplàstic, està incorporant partícules d’empastaments dentals, implants i
cendres que van ser llançades en el lloc predilecte del difunt.
En
els últims anys s’han proposat algunes idees com la compressió de la pols
resultant per a fer diamants i uns sacs biodegradables per a convertir-nos en
adob acompanyant a la llavor d’un arbre. Aquests cementiris d’arbres d’arrels
trenades amb la degradació humana evoquen una bucòlica comunió amb la
naturalesa, la mateixa, tan incontrolable, que amenaça la vida en altres zones
on està prohibit morir-se i ser enterrat. En el cas que el permagel es fongui,
més que jugar a ser Déu i reanimar al mamut del Plistocè, els científics hauran
d’enfrontar-se als nous reptes sanitaris d’aquesta càpsula del temps.
Conclusió: “Contaminació ets i en contaminació et convertiràs” i si no pagues
per tres metres de parcel·la, a la fossa comuna com en l’Avenc dels Ossos,
d’Atapuerca, un clar indicador del nostre salt evolutiu.
Em
ve a la memòria el gran escriptor i autor de teatre Enrique Jardiel Poncela,
qui al final dels seus dies i gairebé en la misèria, va resumir la futilitat
del prestigi social i la hipocresia en l’epitafi del seu nínxol: “Si busqueu
els màxims elogis, moriu-vos”. El periodista Ramón Lobo va dir: “La mort només
és un problema si no has viscut”. Ho subscric, però els que es queden s’han
d’afanyar amb la gestió que sí que ho és.
Com
va deixar escrit la mare d’un benvolgut amic en els seus recordatoris: “Aquí us
quedeu!”.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
