Abans
d’entrar en la secta que adora als éssers màgics, l’organització més gran, una multinacional datada amb verídics crims
contra la Humanitat, abans de ser obligada a cometre el primer acte de
canibalisme amb el cos del fill d’un Déu, quan tenia ús de raó i sense que
ningú em preguntés el que jo volia, que mal mirat té la seva il·lògica, vull
dir quan era una nena i se’m permetia ser-ho, creia que si em menjava llavors
em sortiria un arbre o una planta de dins. També tenia espantosos malsons sobre
l’infern. No el de Dante, Faust o d’Orfeu... no, no... el de la Catequesi
escolar amb aquelles làmines antigues que reforçaven la idea que venim a aquest vall de llàgrimes a
aprendre sofrint, en la pobresa, amb la convicció que el bo és morir-se l’últim
i més desgraciat per a ser el primer i més feliç al Paradís. Sort que ja no sóc
una nena i em vaig deslliurar de la secta, encara que pensant de tant en tant,
però, i sí, sí? Que aquest de les barbes em castigui per tot el plaer que m’he
permès i la meva falta de creença en la novel·la més canviada de la Història.
Florida
estaria per dins i per fora, a base de llavors que existeixen des del pa fins i
tot en el iogurt... gira-sol, carabassa, xia i rosella, flower power i psicodèlia de gom a gom. De nens ens deien que
menjar pipes era dolent i causava apendicitis, l’única raó era que no ens
féssim un panxó, no de pipes, de lliure albir que com el temps ociós estava mal
vist i això que solament era analògic.
L’AI
m’ha fet una foto a mesura, encara que no ha usat tota la informació que li he
proporcionat per a compondre un retrat tan inquietant i pertorbador com jo
volia mostrar. M’encanten els gira-sols, però seria estrany passejar-me amb
ells plantats al meu cap, ja que el mateix em passa amb les idees que no han
arrelat i les persones que amb les seves moralines i doctrines, repten a la
meva intel·ligència.
No
crec que sigui necessari patir per a aconseguir un grau d’espiritualitat i
transcendència. Les persones que més he conegut, sofrint, eren bones i
extraordinàries. El dolor no els va fer millors, ja ho eren i a mi, ser
testimoni de la seva agonia solament m’ha proporcionat una mesura de ràbia i un
sentiment d’injustícia, perquè no ho mereixien. Una galleda d’aigua de mar
recollida en la riba no mostra la immensitat viva de l’oceà, per tant, no veiem
tot el que existeix, però cal provar que sí o en cas contrari es continua
castigant suposades bruixes i dilapidant a dones que haurien de ser lliures, en
nom d’una fe que solament és crueltat, un estat natural del ser menys humà.
L’amenaça
del càstig etern és la forma més perversa de dominació. No som ningú per a
jutjar i no reconec cap autoritat moral als qui llancen aquestes frases que són
intents de malediccions d’estar per casa, com: Ja rebrà el seu càstig i, El
temps, Déu o la vida el posarà en el seu lloc.
“Les
noies bones van al cel i les dolentes a tot arreu”, ho va dir Ute Ehrhardt, que
sabia de la psique humana bastant més que jo. Pel que fa a la temptació... de
portes endins i sense intenció de fer mal a ningú perquè ja he carregat, de
jove, tantes culpes que algunes no eren ni meves em passa com a Mae West:
generalment l’evito tret que no pugui resistir-me.
Carolina Figueras Pijuán, directora
artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
