La
parauleta és invenció d’un company músic, que la va deixar caure degustant unes
tapes al port de Cambrils, i va arribar per quedar-se i treure’n partit encara
que no per apropiar-se’n, com la gallega María Ángeles Durán, que es va
proclamar
propietària
del sol el 2010 i ens volia cobrar-ne gaudir-ho a tothom. Hi va haver qui li va
posar una demanda per unes cremades. No és broma, i tampoc aquesta definició
que es pot extrapolar a qualsevol treballador que sent a les seves carns i al
compte corrent, que el seu sou no es correspon amb la seva vàlua. El company
músic referia les escasses actuacions amb diferents formacions que no permeten
més estabilitat. De vegades, i molts coincidim, no es pot dir que no, patint
aquesta terrible sensació d’estar prostituint-se. El pitjor és la deslleialtat
que hi ha en aquest mercat, principalment per causa dels contractants tipus “És
el pressupost que tinc”, i contractats de l’estil “Jo te’l faig per menys”,
molt ibèric.
Aquí
no hi ha sindicat que valgui, això no és Broadway ni el West-End, allà si paren
els tècnics també ho fan els artistes i viceversa, ja que uns necessiten els
altres i no secundar una vaga suposa gairebé jugar-se la vida. Poso l’exemple
recent del personal d’infermeria que fa uns mesos demana una reunió amb la
persona que pot i ha d’establir el sou d’acord amb la seva categoria. A les
urgències dels CAP hi havia papers que explicaven aquestes misèries pròpies de
les administracions i van incloses amb les recomanacions normals.
Està
succeint en tots els gremis, és a dir: “Això no està pagat”, i treballar així
per què? Tots quiets a la mata, ja que abandonar és pràcticament impossible
tret que siguis un talent a la fuga amb un contracte alemany o suís garantit.
No crec en els contractes, estan fets per trencar-se i incomplir-los. No crec
als sindicats locals. He vist plorar persones que ho han donat tot per defensar
els companys i que, finalment, els han deixat sols. No crec en res que no
gestioni jo mateixa, encara que sigui a costa de perdre la feina per exigir
aquesta qualitat que se’ls roba a aquests treballadors que ja tenen nom,
gràcies al músic que, com tots, vol viure del que li ha portat tant en formació
i experiència: pobressionals. Això és
el que tenim, a la sanitat, a les feines més normals i necessàries, no només a
les arts escèniques on treballar és un luxe amb data de caducitat i on ningú
diu clarament el que cobra per vergonya. En conec casos, i ho entenc, hem
somiat per sobre de les possibilitats de les empreses que saben que poden
estrènyer el que Déu no ofega. Són aquells que han creat un horitzó tan irreal
com la teoria terraplanista. Cada vegada que escolto una tertúlia econòmica i
política tinc ganes d¡emigrar com fa vint anys, però el temps no juga a favor
meu, no em ve de gust parlar un altre idioma ni tinc ganes de lluitar per ningú
més com vaig fer aquí en un ressort de luxe, que em va costar la salut i un
mòbing després de ser testimoni a favor en un judici, abaratir costos i
millorar condicions de la secció. Vaja, que que no tinc vocació de màrtir
sindical. A la Costa Daurada conec actuals caps de cuina, respectables, que van
dormir als soterranis de les calderes durant anys. Treballadors importats dels
tròpics que van viure en pisos pastera i amb els seus passaports segrestats
(com les prostitutes enganyades). Artistes que dubten de si van triar
correctament quan els diuen el que cobraran i que no es lesionen per pura sort.
Estudiants més perduts que el fill de Lindberg. Recordeu el terme encunyat pel
músic que no es ven tan barat, reconeixeran més d’un en aquesta situació i no
és culpa seva, sobreviure mai ho ha estat. Això amb Equity, el sindicat
d’artistes del Regne Unit, els Estats Units i Austràlia, no passa: hi ha un
preu per a cada acte o nivell de professió i servei, es respecta rigorosament o
es denuncia, però encara que semblem europeus no ho intentin a casa.
Carolina Figueras Pijuán, directora
artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
