Vint
anys després de marxar, de tornada i enfeinada amb alguns tràmits em trobo que
Salou encara no disposa d’Oficina de Treball SOC. Em xoca que un municipi amb
una economia turística i comercial que mou a tants treballadors i empreses, no
tingui els serveis per a agilitzar una cosa tan important com és l’entorn
laboral i depengui de l’oficina de Campclar, un barri de Tarragona, al qual
triplica la població. Per molt que s’utilitzi la via telemàtica, el tracte
presencial s’imposa i desplaçar-se fins a aquesta zona no és còmode, s’afegeix
una pèrdua de temps per al qual no trobo justificació.
Aquest
model de gestió ciutadana que no permet a Salou tenir la seva pròpia oficina
del SOC, no s’acosta ni remotament al concepte de proximitat. Entre esperes i
viatges en bus —49 minuts adverteix Google—, cues, consultes i tràmits de
“torni en quinze dies” amb més paperassa, és com desplaçar-se a Madrid en
l’AVE, encara que sigui a Fitur on almenys en l’última edició la capital de la
Costa Daurada ha lluït davant uns 250.000 visitants.
Una
altra inconveniència és haver d’arribar fins a l’estació del Camp de Tarragona
que més que terra de ningú, ho és de res. Havent eliminat l’estació de tren de
Salou, aquesta ciutat ha quedat supeditada al baixador d’una empresa privada i
encara que es redissenyi la nova i es doti de servei d’autobús urbà, no deixarà
de ser l’estació de referència d’un feu de l’oci que mai se sap en quines mans
empresarials seguirà o caurà.
A
l’oficina de Campclar, on hem d’anar si o si, he vist ofertes de feina molt
curioses com aquella de fa temps on es demanaven ballarins d’alt nivell de
modern, clàssic i folklore que parlessin obligatòriament rus.
Mira
que fa anys que ballo i mai m’han demanat que parli un idioma (no cal), encara
que al bell mig de Barcelona els anys vuitanta per a treballar era millor saber
anglès —la majoria eren estrangers— , ja fos per sobreviure en el mitjà
professional en unes condicions d’igualtat a la meva terra.
I
totes aquestes exigències, acceptades per un servei d’ocupació per guanyar un
sou inferior al d’una persona de serveis. Amb aquest nivell que demanaven, un
ballarí estaria al Teatro Alla Scala di Milano i amb un visat obligatori per no
ser ciutadà comunitari.
Això
que vol dir?, que no havent-hi ballarins catalans, espanyols o europeus locals
que parlessin rus —normalment—, l’oferta que no es podia complir era una treta
legal per fer necessària la importació de personal. Ep, que en tinc molt amics
russos i ucraïnesos, búlgars i romanesos exballarins meus i me’ls estimo molt.
Ni he de dir el que he patit per ells i les seves famílies d’ençà que va
començar la guerra.
De
Salou em vaig enamorar gràcies al meu treball en el desaparegut Galas, als
trajectes amb tren, a les famílies estupendes i empreses que em van rebre amb
els braços oberts quan vaig fundar la meva escola de dansa i vaig estrenar els
meus xous per a hotels. Cantava Carlos Gardel a Volver que: “Veinte años no
es nada”... Sí, sí ho són.
L’edat
d’un universitari, exactament el temps que he passat dormint mentre he viscut
fins al dia d’avui i també dues dècades més d’experiència i perspectiva lluny
d’aquí, físicament, amb afecte i gratitud.
Esperant
que el projecte de Hard Rock es defineixi i se li planti un altre baixador de
tren a la seva mida, proposo que l’Administració proporcioni els mitjans
necessaris que Salou mereix, incloent-hi un major suport sanitari tenint en
compte la xifra de visitants que tria aquest destí, uns dos milions últimament.
Ho suggereixo perquè aquesta capitalitat de la Costa Daurada sigui autèntica i
no solament un romàntic eslògan dels qui es van obstinar a engrandir-lo.
Ara
ens assabentem que perdem dues banderes blaves. Jo ho vaig dir el 31 de desembre
en una publicació de premsa del Camp de Tarragona, per l’eufòria dels creuers:
“En llocs com Venècia, Santorini i Barcelona es mantenen agres disputes entre
comerciants i ciutadans pesarosos per la degradació i la massificació
turística, per a reduir la visita de creuers mentre els governants neden
—salvant la seva roba— i aquí sembla que cau un altre mannà del cel, encara que
sigui enverinat amb l’augment de vaixells d’embarcament, no solament en escala,
a Tarragona. Les xifres contrastades pels experts d’Exeter i Girona, en un
estudi sobre l’entorn i la salut publicat en Marine Pollution Bulletin afirmen
que un creuer contamina amb una petjada de carboni superior a 12.000
automòbils. Al Mediterrani, les emissions d’aquestes naus i transbordadors suposen
el 10% de tot el planeta. Aquesta és una mar relativament petita, amb trànsit
molt intens, pèrdua de biodiversitat i pesca. Les urbs limiten el trànsit,
fumar, el soroll i el lloguer de pisos turístics. Tarragona ha donat llum verda
a l’acceptació d’aquestes maleïdes tones de CO₂ i altres tantes substàncies com
òxids de sulfur, òxids de nitrogen i el sutge de les xemeneies amb una
altíssima concentració similar a la de Pequín i Santiago de Xile. Sumin una
altra tona d’escombraries diàries incinerades i eliminades a la mar i
l’abocament d’aigües fecals i químiques.
Poques
banderes blaves a les platges podran exhibir-se i això implica una sentència
per a l’anomenat destí familiar que mai ha pogut superar l’estigma del turisme
de borratxera. I qui defensa el sector de la pesca, la conservació marina i la
salut dels residents? Sense haver resolt el problema de la professionalització
i els salaris en l’hostaleria, això és el que ens espera: visitants que per una
mitjana de 18 euros gastats en excursions i menuderies, descarregaran totes
aquestes escombraries en la nostra llar”.
De
moment l’actual sistema d’Ocupació situa a Salou com un punt molt concorregut i
incomplet entre Fitur i Campclar, a prop d’un embarcament permanent de creuers
on ningú ha pres mida de les previsibles conseqüències. Perdre les dues
banderes blaves és la primera... ja veurem que passa amb Cambrils, Altafulla...
i tota la costa. Serà menys daurada potser. Conclusió “Mengi vostè merda,
milions de mosques no poden estar equivocades”.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
