Això
del topless escènic ve de molt abans de 1960 quan Miss Margaret Kelly ho va
posar de moda a París amb la seva pròpia marca de ballarines, les Bluebell
Girls. Dones massa altes per al ballet clàssic i amb una talla de sostenidor no
superior a la 90. Les coristes primes amb les cames més llargues van omplir els
millors casinos i espectacles amb sopar de luxe del món, com el desaparegut
Scala Barcelona. En algun moment de la nostra transició democràtica el nu
integral del cabaret en estricte horari de nit va saltar a la funció de tarda i
nit en el teatre. Això, més els magazins amb senyoretes de pòster desplegable i
el cinema de les sales X, aniria acabant amb les escapades a Perpinyà per a
gaudir de l’esperada fi de la censura franquista. Les dones modernes van fer de
les seves apropiant-se de les platges. Hi ha països on encara està prohibit.
Succeeix
amb el pole dance, que el mateix
s’ofereix en un antre de mala mort o es considera una disciplina artística de
competició esportiva. Les ballarines de la barra vertical, amb tacons stilettos vertiginosos, dels països de
l’Est practiquen amb un alt nivell tant gimnàstic com eròtic i sense
despullar-se. Hi ha per a tots els gustos.
A
les ballarines i vedets dels anys 70, 80 i 90 que vam fer topless amb una
prudent distància i sòbria elegància, com en el desaparegut restaurant i
espectacle Galas de Salou, on vaig ser coreògrafa i productora, ens sorprèn que
aquelles dones repressores que ens van injuriar sense pietat, ara es mostrin
tan modernes i orgulloses amb els reivindicatius pits a l’aire de Amaral i
altres cantants que se n’han pujat al carro, molt convenient, de l’alliberament
i l’exaltació. Passada l’eufòria catàrtica que no entrava en el programa,
Amaral va referir en diversos mitjans que havia rebut missatges d’odi. Va
aplicar malament el seu missatge de llibertat i la responsabilitat era seva.
Estem acostumats a veure els avisos en les pel·lícules amb lemes del tipus:
vocabulari malsonant; nu; sexe; angoixa; violència, drogues i pot ferir la
sensibilitat de l’espectador.
En
absència de direcció artística, hi ha un mal pas cap a la vulgaritat. Aquestes
cantants que van recórrer al nu parcial com un crit de valentia i suport a unes
altres, el van fer tant ignorants com desprotegides.
S’entén
que uns pares amb els seus fills, una parella que assisteix a un concert o una
senyora conservadora, tinguin tot el dret de molestar-se, ja que ningú ha
avisat del nu. La diferència és que l’art del topless professional consisteix
en el fet que el pit no es bellugui de cap manera —hi ha moltes hores de dansa
i estil, no serveix qualsevol— es realitza en un context, perfectament
il·luminat i desvestit, estudiat per a realçar. És, en definitiva, una fantasia
que sedueix amb classe i ho deixa allà en el núvol oníric individual, o com
deia la coreògrafa de la Scala, amb qui també vaig treballar, Miss Christine
Riba, ex Bluebell Girls: “Venem el somni inassolible”. Tret que es tracti d’una
stripper escalfant al personal per a sumar consumicions i rematar la feina amb
un prosaic: “T’estimo, passa per caixa”. L’altre és sorprendre i desconcertar,
ficar els pits en la cara del públic que assisteix desprevingut a un rapte de
feminitat salvatge i que acaba convertint-se, malament que li pesi, en
violència visual i intrusió en els seus valors. En el Music Hall de Barcelona,
avançadíssim lloc de trobada de la contracultura catalana i refugi de
proletariat àvid de felicitat instantània, el topless no va molestar mai perquè
es coneixia i apreciava. Sabien el que anaven a veure. Puntualitzo, per a
satisfacció d’homes i dones per igual.
El
preu de reivindicar com a dona el tenir
dos i només no ha de ser la resposta d’odi, encara que els diria que si
ensenyen els pits en un escenari i no volen ser criticades innecessàriament,
demanin assessorament, avisin de les seves intencions i permetin a l’audiència
que triï. L’artista és exhibicionista, però no tot val. L’escenari, com la
càmera de cinema, no perdona i el públic, tampoc.
Carolina Figueras Pijuán, directora
artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
