Aproximadament
a les 10 de la nit del dia 15 de juny, una família amb dos nens petits
s’entretenien a llençar artilleria de Sant Joan en la vorera del pipicà del
parc Manuel Albinyana.
Una
senyora gran no podia controlar el seu gos. Jo, una mica més i em tiren a
terra. L’altra noia deia que ja s’havia cansat de discutir. Cada any el mateix.
Com que no podia avançar ni retrocedir, ni cridar l’atenció perquè s’aturessin,
vaig trucar a la Policia que molt eficientment va passar per allà, però la
família ja havia marxat deixant al seu pas focs d’artifici a terra que
llençaven espurnes. Què interessant!, amb matolls que no hi haurien de ser allà
per manca de neteja del parc!
No
tinc paraules per a descriure el que és habitual en aquestes dades i que tan
afecta als gossos. Dos dies abans un gos fa fugir espantat. Per sort el va
trobar.
És
que no hi ha prou ciutat per haver de fer mal gratuït? Quina classe de persona
no és capaç de comprendre que hi ha un perímetre perillós per a animals i
persones? Aquests conflictes que creen aquells individus que posen per endavant
el gran leitmotiv existencial faig el que em surt dels collons, afavoreix
accidents de tota mena. L’efecte dominó no és una invenció, allò de què no et
fas càrrec pel bé dels altres pot fer mal a un que no té cap culpa. La ciutat
és egoista i és una creació de les persones que així ho permeten. La merda es
neteja, però el coet pot matar. La teva llibertat que frega una conducta de
brètol interfereix la nostra, fes-to mirar.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
