El
millor de Salou és la gent, la que no veig des de fa vint anys i que en una breu
trobada casual es mostra tan càlida i emotiva com si aquest temps no hagués
passat. Quina meravella, tenint en compte el meu poc sentit d’arrelament, és
fins i tot emocionant. Si les persones són la veritable identitat d’aquesta
ciutat, si són els qui realment sostenen els serveis, l’economia i la despesa
municipal, per què les accions des de l’Ajuntament persisteixen a decebre’ns?
Ho
retratava a la perfecció el documental Zeitgeist, Tot el món és un escenari. Així es desenvolupa una gran farsa, tan
creïble que supera les nostres cotes d’escepticisme. Salou està produint tal
quantitat de notícies absurdes, negatives i controvèrsies que m’obliga a
plantejar, com en la resta del país, el gran dubte sobre la democràcia. No
perquè s’hagin obtingut més vots o hi hagi una majoria, segmentada i imbricada
per conveniències, s’està exercint la democràcia. No sempre els que més
s’agrupen tenen raó. Pot ser, solament, poder.
El
tramvia és necessari. Els focs artificials de les Nits Daurades no són
sostenibles. Les oliveres i vinyes són frivolitats particulars. Les urgències
del CAP estan abarrotades cada dia. El perfum és un capritx que no oculta les
escombraries als carrers. Conec una persona que té sis veïns ocupes. La gent
passa fam i remena en les escombraries. Els contenidors de roba són assaltats
per dones desesperades o et pregunten directament si el que vols desar és
d’home de talla 44. El que sí que conec pel cas d’un amic, és l’esplèndid
treball de Benestar Social.
Salou és l’escenari. No hi ha actors de categoria que assegurin una bona funció. Abaixin el teló i canviïn el repertori, la gent mereix alguna cosa més gran i millor. Hi ha quelcom més important que la foto a la paradeta, el titular i la postura engolada.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.