A
principis dels anys 2000, uns imbècils van decidir publicar un fals experiment
anomenat Bonsai Kitten. La web amb
les fotos de l’ésser viu que no havia de créixer —no ho intenteu, no té gràcia
ni possibilitat de supervivència i està penalitzat— va ser denunciada per ciutadans
de tot el món a les autoritats i organitzacions animalistes, sense aconseguir
trobar el servidor emissor, però van acumular milions de dades d’adreces IP. El
pitjor va ser la velocitat de propagació per correu electrònic o, cosa que és
el mateix, la pràctica d’enviar a tots els coneguts a visitar el lloc per
horroritzar-se. Aquesta brutalitat tutorial és considerada el primer rumor fals
d’internet i va omplir de satisfacció els seus creadors, igual que als
criminals que s’aprofiten de la càmera encesa.
Faig
aquesta reflexió als professionals de la informació. No som els seus coneguts,
no coneixen els nostres valors ni les nostres fòbies, només som la seva
audiència i ens estan cridant a conviure amb la tragèdia, més rendible, a totes
hores. La llibertat de premsa, sobretot a la televisió, inclou molts tertulians
que opinen de tot sense saber res de res.
Un
ciutadà no pot decidir tan fàcilment què saber i com, fins que és assetjat amb
contingut visual i explícit. No importa si és un magazín que barreja frivolitats
de famosos i desgràcies internacionals, si és horari específic de notícies que
no miro o l’última canallada, que ens posa la pell de gallina, considerada de
màxima actualitat.
Estrany
és qui no es veu en la necessitat de compartir a les xarxes, aquí l’acció perd
qualsevol significat altruista com l’esquena perd el seu nom per sota de la
cintura. Estar al dia és haver de veure el mateix vídeo atroç centenars de
vegades i, de bonificació, apareix en el perfil on l’amic amb síndrome de bon
samarità dona consells sobre salut sense cap certificació, repeteix
l’advertència d’un desaparegut inventat o un fals malalt estafador, penja la
recepta d’un pastís i presumeix amb la foto dels nets. Jo ho he fet per
denunciar les massacres de dofins a Taiji i a les illes Fèroe, una pedrada d’aquest pecat és per a mi.
En
la nostra ment s’acumulen empremtes inesborrables; els trens de l’11-M, les
famílies que fugien plorant del volcà de la Palma, pares destrossats de dolor
pels seus fills morts en l’incendi de la discoteca de Múrcia i la contínua
exposició desproveïda d’ètica, ni que sigui pixelada, de les víctimes dels
últims atacs en conflictes bèl·lics.
Us
imagineu l’impacte de la retransmissió en directe de la nit dels vidres
trencats?
Quants
estudiants, professors i catedràtics d’Història, Periodisme i Criminologia
aguantarien impertèrrits a l’aula si haguessin de contemplar en vídeo tots els
esdeveniments cruels de la humanitat?
Així
estan molts treballadors dedicats a aplicar la censura dels continguts en Meta,
en tractament psicològic, de baixa i avorrits de la podridura que ens envolta.
La informació professional ha perdut l’autocontrol, prima l’ham de clics i
ningú vol ser l’últim en l’estadística.
Les
cadenes de correu i de whatsapp amb estupideses individuals es poden ignorar
encara que el missatge no desitjat ens sacsegi, especialment per part de qui
hauria d’aplicar una certa moderació i permetre’ns exercir el dret a no
horroritzar-nos tan gràficament, sense deixar de ser informat. És la “pornografia
emocional” (frase de Sergio Candanedo, streamer conegut com a UTBH), signe dels
temps.
Com que la immunitat no és possible, i alguns no volem ser massa que engoleixi totes les notícies sense parpellejar, ens queda confiar en la ràdio, la premsa escrita i alguns experts youtubers que no fan servir imatges violentes per recrear la gravetat de la informació ni per recolzar la importància dels seus coneixements.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
