En
una situació, una persona que et vol, no et jutja per com ets, et pregunta què
et passa.
Val
per a tot. Observa, qui està amb tu i capeja el temporal?
No
som així, no som res del que els altres donen per descomptat i ignoren.
Però
que fàcil és confondre i barrejar l’ETS amb el SENTS.
Som,
o ens succeeix?
Hi
ha una gran diferència. I es distingeix amb comprensió.
Si
un té un atac de cor, o un còlic de ronyó (que a ningú desitjo) falta temps per
a compadir-se.
És
dolor físic, és evident, és urgent. És tan visible que ningú dubta.
Però
el dolor emocional, en qualsevol estat des de la tristesa a la ràbia, sovint és
jutjat com un defecte o un tret de personalitat conflictiva. És malinterpretat,
censurat i atacat sense pietat.
Escolta,
observa, en aquests moments de desassossec, estrès o desesper; llavors... sabràs
qui et vol.
Recorda
la gasela que corre quan intueix un perill. És el seu cortisol que va de gom a
gom, per a salvar-se. I quan ho aconsegueix es relaxa.
Però
hi ha gaseles l’estat d’alerta de les quals és continu i interpreten cada
soroll com un altre lleó que aguaita, una altra por, una altra inseguretat o la
suma de tot això i no descansen mai.
Això
és l’estrès.
No
ho deixeu estar, no té una premsa tan misericorde com les altres afeccions,
però també mata.
I
sobretot, vigileu que els vostres companys de viatge en la vida no siguin
jutges ni lleons... solament gent que us estima i respecta.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
