El
2005 jo vivia en la costa de la ciutat d’Antalya, Turquia. El meu lloc de
treball com a coreògrafa era el Kremlin Palace i el Topkapi Palace de MNG
Hòlding. Teníem com a veïns a una vintena de ressorts igualment de cinc
estrelles amb accés a la seva corresponent platja privada.
Durant
la programació d’espectacles nocturns de cada ressort, tots amb amfiteatre
condicionat per a 800-1000 persones, es gastava una vegada a la setmana una
mitjana de 600 euros en focs artificials. De tal manera que sempre hi havia
festa en el cel. Fins que el govern va prohibir aquest dispendi per
contaminació de la mar. Unes aigües on l’amic Bekir, taxista de Kundu Köyü,
l’únic poble a prop, havia nedat i jugat amb tortugues de petit, i ens ho
explicava amb llàgrimes als ulls. El poble on, quan el meu marit, acostumat a
integrar-se en qualsevol cultura, va dir que marxàvem, el pare d’en Bekir va
oferir-li el terreny per fer-nos una casa i quedar-nos per sempre.
Visc
en una zona residencial de Salou sense comerços en els baixos. Cada nit haig
d’escoltar els ressons de la percussió hawaiana, la tonada mexicana... les
estridències i gresques pels altaveus i la música variada que va rebotant
d’edifici en edifici on es considera, repeteixo, zona residencial i no turística.
Per
si no fos suficient el popurri musical, també hi ha soroll dels focs
artificials del parc. Pot ser que les restes no caiguin a la mar, però també
contaminen.
No
sé a vostès, segurament els compensa aguantar aquest xivarri si tenen una
ocupació al parc (o és la por) i directament relacionada amb el gruix de
visitants, però a mi no em surt a compte el verbeneo
diari ni el pagament d’un IBI per mantenir la república independent de casa
nostra, ni la recollida d’escombraries que no compleix els estàndards d’una
ciutat europea decent.
També
tenim una localitat veïna que es diu Miami-Platja, però això no és Orlando. No
som astronautes, ni volem explorar la Lluna però... “Houston, tenim un
problema”. Es diu, costa.
El
problema és la costa que s’anuncia com bargain
holidays, així que de zona idíl·lica no té res.
Els
focs artificials no són sostenibles. El soroll ha de controlar-se i sé que
s’imposen multes. Alguna per l’abús de PortAventura o és solament pels hotels
que fan el que poden?
D’acord
que els establiments han d’adequar les seves instal·lacions, això ja ho vaig
viure en els anys noranta treballant amb els meus shows i era un patiment. Les
terrasses no estan preparades acústicament i les cases estan massa a prop.
A
Salou, centre urbà, on la gent també està malalta, cansada o plena de problemes
i fins i tot es mor a casa…, qui vulgui, que balli ranxeres, i qui no, que
pugui dormir amb la finestra oberta.
El
turisme dona feina i genera consum, però també s’emporta la nostra preuada aigua
pels creuers altament contaminants.
No
ha d’interferir en la nostra qualitat de vida, per si no m’explico prou bé.
El
feudalisme del negoci de l’entreteniment de PortAventura ha d’acabar i també ha
de pagar el cost de la tranquil·litat nocturna als habitants de Salou.
Us
heu venut barats.
De
moment, aquesta costa és de Catalunya i en lloc de malparlar contra Espanya,
més valdria fer valer l’autonomia nacionalista davant els inversors estrangers
que la hi estan repartint a trossets amb el vistiplau dels eterns especuladors
que miren pel seu benestar i no pel vostre.
Com
als Estats Units, les grans superfícies i els parcs s’abandonen.
Houston
tenim un problema: el govern català no hi és o no contesta.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.