“Yo
ya no estoy pa’ perder el tiempo. Yo
estoy pa’ ganarle tiempo a mi vida”.
Lolita Flores, en un vídeo viral.
Quan
vaig dir que “Tinc una vida per darrere”, en el meu llibre i en alguna
entrevista, sembla que va fer gràcia. Però quants creuen —per què i amb quina
prepotència que repta el destí— que la tenen per davant?
Un
mal dia potser és l’últim dia i un malentès o una discussió potser és l’últim
missatge.
El
passat sí que existeix, és l'única cosa que deixarem aquí fins a ser oblidats,
anònims, molt estimats, o menyspreats, però prescindibles. Una foto, una abraçada,
un somriure... un ball, unes paraules i uns fets que ningú, celestial o
terrenal, ha de jutjar. Més o menys ho hem pagat tots, amb aquests judicis
gratuïts de culpa i càstig, que em porten amb els dimonis, aquells amb els que
ja soc amiga i ens barallem en el mateix bàndol.
El
futur no es pot demostrar. Per això em fascinen els possibles viatgers en el
temps. I qui no ho és? Tot passa alhora, el passat, el present i el futur en la
ment inquieta d’una persona que no es rendeix, ni conforma, ni resigna. Estem
destinats, potser, a repetir tipus de persones, situacions i temps mentre no
els superem. Ho sé. Ho entenc. Ho accepto de moment i en fer-ho, li poso una
solució activa que solament depèn de mi.
Contra
les malalties no es lluita. No és veritat. Es manté el tipus, es fomenta
l’ànim, s’espera curar, se sotmet a proves i tractaments, però ningú pot
lluitar amb un cos que t’abandona, autodestruint-se i causant dolor, per molt
fort i positiva que sigui la ment.
L’esperança
és posar en les mans dels altres el que no podem fer nosaltres mateixos i no la
practico. Disney aquí no hi pinta res. Em limito a observar, ja sabeu: espera
el millor i prepara’t pel pitjor.
Un
amic tenia un grau quatre d’un tumor... li hi van fer algunes cirurgies que es
van complicar amb més malalties. Es va fer fotos de guanyador en el llit de l’hospital, tot era força encoratjador.
L'hi van donar esperança i en lloc de gaudir dels últims mesos, la medicina
pública va enganyar la seva família no dient la veritat d’una estadística,
cruelment contrastada i verificada. Van fer passar a tots, menors inclosos, per
un calvari d’esperança que va acabar en un tanatori per encomanar-se al mateix
Déu que no va tenir pietat del seu patiment.
Sento
que alguns dels meus amics ho estiguin passant malament. No diré que em trenca
el cor perquè a força de dir-ho la paraula crea acció... i un dia la patacada en el fetge es fa real amb
un diagnòstic i el cor trencat també.
Si
vostè que em llegeix i no em coneix, se sent identificat també li desitjo, en
la solitud d’aquestes habitacions asèptiques i correctament amables, que no
tingui por d’aquella que paralitza perquè tampoc estem per córrer en cerca
d’una salvació miraculosa. Que no caigui en el desconcert i la incertesa. Que
pensi en el més meravellós que té, la consciència per entendre-ho i la
serenitat per viure-ho. No hi ha consol, davant la pèrdua de facultats, però hi
ha orgull, del legítim.
No
soc infermera ni cuidadora perquè en el fons, no puc assolir més dolor del qual
he vist en tota la meva existència, encara que ningú m’ho hagi dit ni
compartit. De petita sempre deia: “Ho sabia!, ho sabia!”. No importa el què...
jo sabia el que em dirien o passaria més endavant, inclús el pitjor, com és
trobar-te ensarronada amb un pederasta. Tot ho sabia, menys el resultat
guanyador de les travesses que feia el meu pare, tot ple d’esperança, per a
donar millor vida a la seva dona i als seus fills.
Pot
semblar fins i tot una covardia egoista no saber com cuidar algú. Enfrontar-se
a una penúltima etapa en la qual encara et sents forta i vital, i pensar que et
pots quedar sense independència pròpia i segrestar el teu moment. Antropològicament, ho hem de fer amb els més febles.
Encara que alguns savis s’allunyen de la comunitat primitiva que no necessita psiquiatres
ni terapeutes per fer el que creuen millor per tots.
I
qui cuida el cuidador que no té eines per a superar aquesta transició vital? Fa
res que érem joves i lliures, i tornem a sentir que deixem de ser-ho.
No
practiquem la cultura de la vida, no hi ha més per a veure com el malament que
ens preparen i com encara dona mal rotllo parlar-ne i cercar certa complicitat
existencial. Tothom fa del carpe diem
una excusa per eludir la responsabilitat més sagrada, ja que no vàrem poder
escollir com néixer.
Per
què convertim una vida plena i única en un sac de laments i justificacions de
tot el que podríem haver fet o tenir i vam pensar que ja ho faríem i ho
aconseguiríem després? Futur traïdor, capritxós i juganer.
Dir
que tenim la vida al davant és una provocació.
L’únic
que romandrà amb les cendres i els ossos fets malbé d’aquells que es poden
pagar la hipoteca perpètua del manteniment del nínxol del cementiri, és tota la
felicitat i l’amor que vàrem poder compartir.
Tinc
un amic creient que en una entrevista li van preguntar què esperava trobar en
traspassar, i va contestar al periodista: “Quan sigui allà li ho faré saber”.
L’amic ja ha marxat, i no se n’ha sabut més. Curiositats de l’ànima o serà la
cobertura que no arriba, però va viure llargament i va morir curtament, una
sort vers el patiment del qual era expert i profundament sarcàstic com estoic.
No
us ensopiu que solament és un article que frega el tabú —allò infantiloide de
no voler mirar l’escena de por—, i no una pastoral. Desitjo que puguin respirar
tranquils i li guanyin temps a la vida. Com la Lolita Flores.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
