.jpg)
Hi
ha coses en l’art visual que tenen solució, però no s’apliquen.
La
primera és permetre menjar crispetes en una obra de teatre. És inadmissible
pagar una entrada gens barata i sentir mastegar el veí de platea. És
irrespectuós pels actuants i, tret que sigui una escena de La rosa púrpura del Caire, cap actor d’una pel·lícula se’n sortirà
de la pantalla, molest i distret a cridar-nos per l’ignominiós soroll. Els
professionals de l’escenari pateixen i callen per tal de no perdre la feina.
La
segona és permetre als nens que corrin pel mig dels passadissos i vora el
prosceni durant la funció. Eduquem en el teatre, per seguretat. S’ha confós la llibertat sense traumes
educatius estrictes amb la desconsideració —i resignació— més absoluta pels
actuants i la resta del públic. A missa no es crida ni corre, és del tot
inapropiat i denota manca d’educació, al teatre, que és sagrat per a nosaltres,
tampoc.
La
tercera i la quarta van juntes. No tots servim per a posar-nos davant d’una
càmera per a dir bajanades o missatges profètics del mil·lenni. Quin mal ha fet
el vídeo en el telèfon! Estem assistint a la masturbació emocional, en públic,
d’un ego monumental que requereix una atenció que no ha rebut quan tocava.
Aplico
el mateix criteri. Quin mal ha fet la IA amb el que queda de música! Si un amic
meu compositor ja deia que amb un programa de remesclats tothom es creia DJ...
Déu ens en guardi dels poemaris musicalitzats per fer la gracieta! “He
compost”, diuen els nous addictes a les facilitats artificials. Si l’art es va
perdre el teu talent musical fa trenta anys, i la humanitat ho va poder
suportar, seria per algun motiu. Desenganyat! No hi calia! Mozart no s’ha
reencarnat en tu.
La
bèstia negra: el videomapping és el pitjor exemple de mal ús de les tecnologies
contra l’art escènic.
És
l’eina o la joguina de tots els que el fan servir sense coneixement i sense
mesurar-ne les conseqüències. Li roba el protagonisme a les persones que estan
assajant hores i hores per tal de polir la presència, la dicció, el ball, el
cant, portant l’atenció de l’espectador a la pantalla. Errada! Falta de
direcció. Hi cauen tots, festivals de col·legis, exhibicions d’acadèmies d’art,
concerts, xous... grans orquestres i teatre professional.
Res
se salva de la pèssima utilització de la pantalla de fons, ni alguns grans noms
de l’escena, que s’han vist absorbits per la moda digital, destrossant obres
que ja eren bones sense pantalla. Adeu al teatre clàssic i contemporani
antiquat!
L’artista
analògic és una espècie en extinció.
La
tècnica és l’art de saber fer les coses.
Digueu-me
que queda d’art quan tot s’ho menja la pantalla, el soroll de les crispetes, la
música que no és música, l’executant que és un influenciador i els nens que no
paren de córrer i cridar.
Cada
dia estic més satisfeta de la meva experiència vital i artística sense tanta
filigrana ni distracció.
Serà que l’espectacle no és prou bo —i ho saben—, que s’ha d’adobar amb tanta distracció per fer-lo empassar?
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
