Fa
unes setmanes, Lamberto García, benvolgut company en batalles llunyanes,
director coreògraf i mentor d’artistes, llançava als candidats de càstings un
avís àcid en el seu perfil d’Instagram. Era una cosa així com que quan acudiu a
la recerca d’una oportunitat a aquesta audició tan anhelada, us sorpreneu que
no us acceptin. Vaja, que us rebutgin, que sona pitjor, però és més real.
Relatava, no sense una certa jocositat, la decepció una mica patètica de qui
anava i fracassava quan tots els veïns de la teva escala, els teus amics i els
teus familiars t’havien estat donant copets a l’esquena dient-te el bo que
ets... i tu, carregat d’aquesta eufòria i d’autoestima en mode "ara
sí", la tornaves a espifiar.
Lamberto
apel·lava al sentit comú: prepara’t. No demanis una segona oportunitat perquè
entre fa mitja hora i just aquest moment no has millorat. Acabava dient: “No
t’ofenguis, no et facis l’incomprès, a no ser, és clar, que ja et valgui
l’opinió del veïnat per a creure que ets un artista destinat al triomf”.
Il·lusions
hem tingut tots els que preníem classes i assajàvem deu hores diàries i amb
això, hem fomentat la responsabilitat més arriscada en triar una professió que
no és estable. També hem orientat als nous que venen, ja que no serà fàcil. La
vida de l’artista, quan estàs preparat, comença en abandonar la comoditat de
tot el conegut. L’aplaudiment regalat amb afecte habitual no serveix com a
mesura. Aquest és l’encant d’aquest ofici. Com podeu comprendre, el
positivisme, l’espelma, la medalleta i les avemaries al sant i el ferotge però
ingenu suport local no et farà superar el càsting.
Contundent.
Això t’ho dic jo.
El
professional o qui vol ser-ho és contundent. No és autèntic, no és el bufó de l’escala ni de les festes familiars. Us
ho explico: ningú vol un cirurgià amb aquests trets de personalitat que fascinen
sense comprovar la seva carrera; vol i necessita un professional qualificat que
sàpiga operar i li salvi la vida. És el mateix.
Per
cert, dir molta merda davant un
examen no té molt sentit. La gent va adquirint frases, sense saber molt bé per
a què. Aquesta merda dels artistes es
refereix a la que deixaven els cavalls de carruatge en aturar-se i descarregar
els passatgers davant del teatre. I per ella, si n’hi havia molta, se sabia que
hi hauria públic i que aquella nit menjarien calent. Avui, merda, n’hi ha en
qualsevol lloc menys a la porta d’un teatre i tampoc és d’equí. Aferrar-se a
supersticions —vigila que mai he sentit a dir la paraula sort en una funció— no garanteix res, igual que les comares que
tant proclamen que vals sense tenir-ne ni idea. Avui, l’emoció de comprar un
tiquet per a anar al teatre es resumeix al fet que el guardes en el mòbil amb
un codi i l’ensenyes o te l’imprimeixes a casa, i, a sobre, per fer-ho et
cobren la gestió. Vinga!, que el lloc dels comediants (els talentosos peons)
que omplen les butaques continua sent el dels de l’última fila en l’escala de
l’empresa i està en mans d’aquell que ja ho cantava la Martirio: el productor.
Com
diu l’amic Lamberto: deixa d’enumerar les teves il·lusions, de suplicar i de
responsabilitzar del fracàs als altres que no atenen el teu immens talent i
prepara’t.
Jo
et dic la meva versió: tria bé els teus mestres, que sàpiguen dir-te el que et
trobaràs.
Passa
una mica de fam, sense espatlla sobre la qual plorar que no està de més com a
anècdota per a saber fins a on arriba la teva voluntat. Tingues un pla i
traça’l bé —es tracta de la teva vida— per a poder-lo complir i cenyeix-te a
ell, et diguin el que et diguin per a bé o per a mal tots aquells que no han
guanyat ni han donat a guanyar un duro amb això.
I si
no funciona, reinventa’t amb l’orgull just de supervivent que et servirà per a
qualsevol moment futur. No persegueixis somnis, domina’ls amb feina ben feta.
Com sigui però amb seny, gaudeix, és una aventura extraordinària.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
