Em
diverteix el fet que en tota la vida laboral com a professora i coreògrafa,
ningú m’hagi demanat un títol. Nosaltres els ballarins joves de fa quatre
dècades tampoc els demanàvem als coreògrafs —cobrant per aprendre treballant—
que ens van ensenyar tot el que som capaços de transmetre. Ara, el títol va per
davant de l’experiència, les recomanacions d’empresa certificant les
competències i el servei prestat. I aquí amics, arriba el terreny pantanós de
la dansa.
A
Espanya hi ha unes titulacions oficials.
No
obstant això, el gremi s’omple d’ofertes de títols RAD (Royal Academy of
Dancing) d’Anglaterra que no estan homologats i que pràcticament aprova
qualsevol amb poques aptituds, previ pagament a part per la preparació als
exàmens.
Segueixo
amb els diplomes d’acadèmies i centres d’examen privats, el mateix, passi per
caixa.
Títols
de dansa jazz que no tenen cap reconeixement acadèmic en aquest país, en
cursets de tres mesos expedits per gimnasos o entitats de formació expressament
lúdica.
Certificats
simbòlics de qualsevol assignatura del Consell Internacional de la Dansa de la
UNESCO on, per cert, he estat convidada dues vegades personalment pel president
doctor Alkis Raftis a formar-ne part i he declinat.
I
després està el famós eslògan Escola autoritzada per la Generalitat que solament significa que a l’interior hi ha un títol oficial de Conservatori
Superior (encara que sigui llogat a tercers, que ho sé i les conec) i unes
instal·lacions amb mesures i facilitats adequades per a l’ensenyament.
Alguns
centres sense el distintiu de la Generalitat compten amb grans professionals
amb titulació, però no tenen les mesures idònies ni el sòl de tarima flotant.
Alguns
llocs on es practica dansa arreu el món no són escoles, ni hi ha títols a les
parets i contribueixen a la formació d’una manera absolutament digna i
abnegada. Ningú pot discutir o infravalorar la capacitat de treball, la
rectitud moral, l’entrega docent i el coneixement dels qui imparteixen classes.
Ningú.
La
titulitis afecta a tots els sectors, valguin les declaracions del senyor Juan
Manuel de Prada, persona culta i carregada de certificats on n’hi hagi: “Un
títol té el mateix valor que una etiqueta d’Anís del Mono”.
Anteposar
el títol o el premi competitiu a la persona en la dansa, que és un bé universal
amb moltíssims matisos des de l’amateur fins al professional consolidat, és
conduir-la a deixar de ser art viu.
Passats
els meus seixanta anys, m’estic acreditant per la Generalitat amb l’única
professió que he exercit i amenaço de continuar exercint. No necessito un títol
oficial, ho faig per l’amor propi i també per amor a qualsevol que em respecti,
ja que ningú me’l demanarà.
Continuo
aprenent dels bons a qui no els demano un certificat, si sé que allò que
m’aporten és fonamental.
Cap
dels meus col·legues coreògrafs de musicals i de TV, i també professors, té un
títol.
L’endoll
no funciona, ja que una feina mal feta no es pot aguantar gaire temps, és pura
evidència.
En
l’art escènic és més important el qui que l’on.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
