Hi ha musicals que tenen la virtut d’emocionar-te només de sentir el primer acord, però que et deixen un regust amarg en sortir de la sala. No és un dolor emocional buscat pel guió, sinó el que provoca la decepció. Ja ho vam viure amb l’infame remake del 2017: un recordatori que la química no es pot fabricar en un laboratori de càsting i que hi ha clàssics que, si es toquen, és per elevar-los, no per desdibuixar-los.
Ara, l’anunci del retorn de Jennifer Grey com a Baby, quaranta anys després, ens torna a posar entre l’espasa i la paret. La pregunta és inevitable: realment té res a aportar, aquesta tornada al passat?
Dirty Dancing era un equilibri perfecte entre la innocència de la Frances Houseman i el carisma magnètic d’en Johnny Castle. Sense en Patrick Swayze, qualsevol intent de reprendre la història se sent com una coreografia a la qual li falta la base rítmica.
Esprémer la nostàlgia té un límit. En Johnny no era només un interès romàntic; era el catalitzador d’una transformació social i personal. Intentar justificar la seva absència o, encara pitjor, tractar de substituir aquesta energia, pot convertir el que hauria de ser un homenatge en un exercici de melancolia forçada. Val la pena forçar el retorn de la Baby si el Rei del Mambo ja no hi és per treure-la a ballar?
El perill d’aquests projectes és que confonen el llegat amb el fan service. No ens cal veure una Baby madura carregant una síndria o intentant recrear el salt perquè la taquilla respongui. Si aquesta seqüela vol aportar alguna cosa real, hauria de centrar-se en el fet que va quedar d’aquella jove idealista després que els llums del saló s’apaguessin als anys seixanta.
Si la proposta és només un viatge nostàlgic de final de curs, correm el risc de fer malbé un record que era, fins ara, intocable. La mostra més gran de respecte cap a una obra mestra és acceptar que el temps ha passat.
A vegades, no deixar que ningú “posi la Baby en un racó” significa també deixar-la tranquil·la al seu lloc dins la nostra memòria. Perquè un Kellerman’s sense la presència d’en Johnny Castle corre el perill de ser, simplement, un hotel buit ple d’ecos que ja no ens pertanyen.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
