Fa uns dies, mentre abandonava Tarragona en autobús, els meus ulls es van posar gairebé per inèrcia en el tanatori. Després d’aquell respir contingut que sempre provoca el record d’una visita recent, em vaig sentir aclaparada per la impersonalitat de l’entorn. Em va colpir la sensació que el lloc de partida dels nostres éssers estimats s’ha convertit en una nau industrial més; un espai indistingible d’un concessionari de cotxes, un magatzem de subministraments o un centre de bricolatge.
Que la vida hi entri i en surti —sigui per la porta principal o per les incineradores— reflecteix un canvi profund. Hem transitat des d’aquell excessiu dret cerimonial de l’antic camp sant, on imperava el “què diran” si no acabaves en la pols sacra i beneïda de Déu, fins a una modernitat asèptica com la dels grans tanatoris que semblen aeroports. Avui, abans de l’estatge final, el dol es gestiona en uns metres quadrats perfectament integrats en un polígon comercial on la gent va i ve.
No puc parlar per vostè, però he de parlar per mi. Aquesta industrialització de la mort —amb els seus protocols, tanatoespecialistes i comiats sentits— perd el seu pes emocional en veure’s sotmesa a una profilaxi social que intenta eliminar qualsevol rastre d’incomoditat. Resulta desolador pensar que el fum de les cendres d’un ésser estimat es dispersa en el mateix aire que respira el client que compra mobles o el repartidor de cerveses que, a base de conducta habitual, acaba per desnaturalitzar el sentit del trànsit final.
Aquesta observació em porta a pensar que la gentrificació no és només un fenomen urbanístic; també ha arribat als sentiments. El sistema sembla aplicar una correcció gairebé quirúrgica perquè l’esfondrament personal que suposa una pèrdua no destorbi el flux del consum. No critico el sistema logístic, critico la despersonalització. Qualsevol mort en solitud i silenci, a l’estil de l’ancià de la tribu, posseeix una dignitat més gran que la correcció social que se’ns imposa per continuar morint sense molestar.
I si no en tenen prou amb aquest retrat, podria adreçar-los a una cantonada d’una rambla on la funerària conviu amb la tenda de queviures i la de calçat. Els asseguro que no fa yuyu, tot i que confesso que tampoc tinc ganes de passar-hi cada dia i que se m’obligui a recordar el que ens espera. Es tracta, senzillament, de defensar el dret de la mort i el dol tal com cadascú vol, buscant un espai que no ens obligui a triar entre la fredor d’un polígon o l’exposició pública de la vida urbana.
En definitiva, hauríem de reivindicar el dret de ser acomiadats en un entorn que disti molt d’aquesta pretesa pau que se’ns promet. Una pau de polígon i profilaxi que, sota la seva aparença ordenada, no és més que una forma d’allunyar-nos de la nostra pròpia humanitat perquè la nostra absència no sigui un destorb en l’engranatge dels altres, que, ja ho veuen, passa gairebé desapercebuda. Perquè ja ho diuen: llei de vida. No, llei de mort.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
