Hi ha alguna cosa hipnòtica a internet.
Milions de persones poden quedar-se mirant durant minuts com algú retira incrustacions d’una tortuga marina, neteja la pell d’una balena o elimina paràsits d’un animal aparentment indefens.
La sensació és immediata. Alguna cosa molesta. Alguna cosa sobra. Alguna cosa sembla estar fora de lloc. I algú ho corregeix.
El cervell rep una petita recompensa.
Com passa amb determinats continguts ASMR, la satisfacció sembla residir menys en el resultat que en el mateix procés de reparació.
Confesso que tampoc no sóc una consumidora d’aquest tipus de continguts. Potser perquè, després d’anys convivint amb la banda sonora habitual de qualsevol ciutat —obres, radials, motors i martells pneumàtics— els sorollets amplificats no em produeixen precisament relaxació. Més aviat em recorden que el silenci continua sent un dels luxes més infravalorats del nostre temps.
Però és evident que milions de persones troben en aquests estímuls una sensació d’alleujament difícil d’explicar racionalment. No qüestiono que aquesta reacció existeixi. És humana.
El que em crida l’atenció és la seva intensitat. La desproporció entre el problema observat i l’alleujament que genera contemplar-ne la desaparició.
Personalment, no sé si m’atreviria a retirar paràsits o incrustacions d’una tortuga marina o d’una balena. No tinc els coneixements necessaris per saber quan estic ajudant i quan podria estar interferint en un procés natural que desconec.
I és precisament aquí on convé formular una pregunta molt simple: com han sobreviscut aquestes espècies fins ara sense nosaltres?
Les tortugues marines no van néixer amb un equip de manteniment incorporat. Les balenes no han travessat milions d’anys d’evolució esperant l’arribada d’un creador de continguts amb una càmera i una espàtula.
La natura no sempre és neta, ordenada o agradable als nostres ulls. De vegades confonem el nostre desig de reparar amb una necessitat real d’intervenció.
Per descomptat, hi ha situacions en què un animal requereix assistència veterinària especialitzada. Existeixen rescats legítims, actuacions necessàries i professionals perfectament capacitats per intervenir quan la situació ho exigeix.
Precisament per això convé recordar una cosa elemental.
No ho intentin a la platja.
No reprodueixin allò que han vist en un vídeo viral.
No retirin organismes adherits a tortugues, cetacis o qualsevol altra espècie marina sense la supervisió d’especialistes qualificats.
La història d’internet és plena de persones convençudes que estaven ajudant i que van acabar provocant danys innecessaris.
La bona intenció no substitueix el coneixement.
I la viralitat tampoc.
Potser per això em resulta tan cridanera la fascinació que generen aquests vídeos. No només perquè molts siguin dubtosos o directament falsos, sinó perquè semblen alimentar una idea molt contemporània: que tot allò que ens incomoda visualment ha de ser corregit immediatament.
Com si la natura necessités constantment la nostra supervisió.
Com si una tortuga hagués estat esperant durant segles que aparegués internet per resoldre un problema que desconeixíem fins ahir.
I, tanmateix, sospito que el veritable fenomen no són les incrustacions.
Ni les tortugues.
Ni tan sols les balenes.
El veritable fenomen som nosaltres.
La nostra fascinació per la reparació immediata.
La nostra satisfacció en veure desaparèixer una imperfecció.
I la nostra dificultat creixent per distingir entre ajudar de debò i sentir-nos bé observant com algú altre sembla fer-ho.
Perquè potser internet no ens està mostrant tant un problema de les tortugues.
Potser ens està mostrant alguna cosa sobre nosaltres mateixos.
La nostra dificultat per acceptar que no tot requereix la nostra intervenció.
I la nostra secreta esperança que els problemes complexos de la vida es poguessin resoldre tan fàcilment com una incrustació retirada d’un caparrot.
Malauradament, les coses importants poques vegades funcionen així.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
