Ja que es reivindica tant la legalitat, convé recordar que aquesta també obliga l’Administració. Respectar la llei no és només exigir-ne el compliment als ciutadans; és, abans de res, aplicar-la correctament des de les institucions.
La legalitat també inclou respectar el dret a l’empadronament d’una dona de 62 anys, copropietària d’un habitatge a Salou, sense exigir-li l’autorització signada del seu germà petit.
Vaig ser resident a Salou entre els anys 1994 i 2006 i vaig participar activament en la vida cultural i social del municipi. Després de viatjar i viure a Cambrils, l’any 2024 vaig sol·licitar novament el meu empadronament.
Malgrat això, la Regidoria d’Estadística, Habitatges i Padró em va imposar com a “obligatori” un requisit que, d’acord amb les consultes oficials efectuades a la Generalitat de Catalunya i amb la normativa del ministeri competent del Govern d’Espanya, no era legalment exigible. No se’m va oferir cap fonament jurídic que justifiqués aquesta exigència, quan una simple comprovació de la Policia Local hauria estat suficient per acreditar la meva residència.
Em vaig personar a l’OAC. Les mateixes funcionàries em van explicar que aquella exigència responia a un criteri intern per evitar reclamacions i discussions entre els residents de l’habitatge a les oficines municipals.
Per si això no fos prou, el mateix regidor Yeray Moreno em va respondre per registre amb un escrit en què s’afirmava que havia d’aportar l’autorització del meu “cònjuge”. La realitat és que no es tractava del meu cònjuge, sinó del meu germà. Aquest error consta en la resposta oficial registrada i convida a preguntar-se amb quin rigor es va analitzar el meu expedient.
Si avui es fan grans proclames sobre el compliment de la llei, seria coherent que la mateixa Regidoria expliqués públicament per què aplicava criteris interns que restringien drets dels ciutadans per simple comoditat administrativa. La legalitat no és un discurs que s’invoca quan convé; és una obligació permanent que vincula també l’Administració.
Pel que fa a la serp d’estiu sobre els manters, aquest és un altre debat. En aquest cas, aquest Ajuntament ha demostrat tenir molta més capacitat de flexibilitat i de consideració, sostinguda durant anys, amb aquest fenomen que no pas amb mi, una ciutadana que exercia un dret reconegut per la normativa vigent.
Aquesta és la contradicció. A mi se’m va exigir un requisit que, d’acord amb el criteri comunicat per la Generalitat de Catalunya i amb la normativa del ministeri competent del Govern d’Espanya, no era legalment exigible, mentre que davant d’una situació coneguda des de fa anys, el discurs sobre la legalitat sembla aplicar-se amb una intensitat diferent.
Si la llei és el gran argument, que ho sigui sempre. Sense excepcions ni dobles estàndards. No es pot exigir més rigor als ciutadans que a la mateixa Administració. L’Estat de dret no es defensa només amb declaracions públiques; es demostra garantint els drets de tothom i aplicant la llei amb el mateix criteri en tots els casos.
Per cert, ha quedat ben palesa la utilitat de la premsa en paper per a l’Ajuntament de Salou: al Teatre Auditori de Salou, on recollir l’aigua del terra, per les inundacions, amb diaris és un mètode habitual.
La seva paraula sobre la legalitat, senyor Granados: paper mullat. (Més informació aquí).
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
