Confesso la meva ignorància.
Sense el més mínim rubor.
És una afició poc practicada, perquè avui tothom ho sap tot... fins que li fan una pregunta. Jo, en canvi, passejo per la platja amb la serenitat de qui sospita que està incomplint mitja dotzena de normatives sense saber ben bé quines.
Jo no faig res.
Jo només passejo.
I passejant he descobert que la meva formació en qüestions mediambientals és manifestament insuficient.
Sempre havia pensat que una pinya caiguda era... el final d’un procés viu.
Ara sé que cal un permís per recollir-ne per a consum limitat.
Consum limitat.
Durant uns segons vaig imaginar un pròsper mercat negre de pinyes. Després vaig recapacitar.
Qui necessita cinc-centes pinyes?
El meu expedient forestal, ben mirat, tampoc no és del tot immaculat.
Si les autoritats decidissin investigar el meu passat, hi trobarien un episodi fosc ocorregut quan tenia onze anys.
Vaig pintar tres pinyes de color daurat per a un treball de l'escola.
No puc al·legar penediment perquè, francament, van quedar precioses.
Han passat més de cinquanta anys d'aquells fets, així que confio que el delicte ja hagi prescrit.
El segon incident va arribar molts anys després.
Vaig recollir quatre pinyes força podrides per alimentar una bucòlica llar de foc. La natura va decidir correspondre'm amb una magnífica al·lèrgia al fong de la llenya.
Des d'aleshores no hi he reincidit.
Les pinyes i jo mantenim una relació estrictament visual.
Amb les petxines em passava exactament el mateix.
Sempre havia pensat que una petxina buida era una closca i prou. Una d’aquelles que els nens venien al vell port de Cambrils als anys seixanta.
Ara em diuen que pot continuar sent el domicili d'algun organisme diminut amb contracte de lloguer indefinit.
Així que mantinc una prudent distància.
No fos cas que acabés protagonitzant el desnonament més petit de la Mediterrània.
Repassant els meus antecedents, descobreixo que potser feia mitja vida exercint una professió que desconeixia. Fa més de trenta anys, quan veia uns nens arrencant musclos petits de les roques, abandonava la tovallola impulsada per un ressort.
—Això no es toca! Deixeu créixer aquests musclos!
Allò era un autèntic envit naturista.
Naturalment, els nens de seguida em van batejar com la boja dels musclos. Jo em considerava una apassionada del creixement sostenible del valor mediterrani, però he d'admetre que la seva versió era força més breu. Els pares solien resumir la seva opinió sobre la meva intervenció enviant-me a pastar fang; un lloc que, per la freqüència amb què m'hi convidaven, devia trobar-se molt a prop d'on vivien.
Jo tornava a la tovallola convençuda d'haver salvat, almenys durant cinc minuts, la infantesa d'uns quants musclos.
L'endemà els nens ja em miraven d'una altra manera, buscant l'aprovació dels seus pares... o potser la seva protecció. Mai no ho vaig arribar a esbrinar.
No havia llegit mai ni una sola norma mediambiental.
Ni una.
Actuava per pur sentit comú.
Potser portava tota una vida fent pràctiques com a agent... sense oposicions, sense uniforme, sense sou i, el que és més sorprenent, sense saber-ho.
I després hi ha les algues.
Aquí ja em rendeixo.
Mentre jo intento entendre què està passant, les gavines esmorzen damunt d'enormes muntanyes d'algues acumulades al costat de les roques.
Picotegen.
Es discuteixen.
Tornen a picotejar.
Gaudeixen d'un autèntic bufet lliure davant del mar.
Més tard arribarà una excavadora i retirarà aquelles algues perquè, pel que arribo a entendre, fan pudor i dificulten la navegació de les embarcacions properes al port.
Les gavines, però, no semblen compartir aquesta preocupació.
Començo a sospitar que elles han fet un curs que jo desconec.
A partir d'ara miraré les pinyes des de lluny.
Saludaré les petxines, per si encara tenen llogater.
Deixaré que les gavines esmorzin tranquil·les.
No recolliré res.
No mouré res.
Jo no faig res.
Excusatio non petita... Jo només passejo.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
