Veig a l’Instagram de l’Ajuntament del poble on visc ara, una alerta de nivell 4 per risc d’incendi. El missatge és claríssim: prohibit encendre barbacoes i llançar focs artificials. Com ha de ser. En aquesta època infernal qualsevol guspira pot incendiar un bosc o un nucli urbà.
No fa ni dos mesos vaig trucar a la Policia Local per preguntar quina era la normativa sobre encendre aquestes mateixes barbacoes en un bloc d’habitatges. La resposta —que espero que consti gravada o anotada, com correspon— va ser: «Si no molesta…» i, literalment, «és molt suposar que s’encengui». Ni un sí. Ni un no. Ni una referència a la normativa. Instagram informa i adverteix millor que l’agent que va atendre la trucada.
Com que una explicació com aquesta no em va convèncer, vaig presentar una instància demanant informació sobre l’actuació policial duta a terme a principis d’any, quan vaig observar foc a terra, entre els pins, i fum entrant a casa meva des de la finca del davant. A dia d’avui continuo esperant una resposta de la Regidoria de Seguretat Ciutadana.
Però la joia de la corona va arribar el 2024, sota el mandat del partit de Granados Holding a Salou. Aquell alcalde mediàtic que mai no perd l’oportunitat de situar-se en primera fila quan la fotografia dona rèdit polític —com en l’alliberament d’una tortuga al mar, espectacle que alguns periodistes contemplen i intenten esquivar amb una vergonya difícil d’amagar—. El mateix Ajuntament on existeix una regidoria en la qual tants ciutadans tenen la insana mania d’empadronar-se.
Vaig consultar directament la Generalitat i la resposta va ser contundent: amb 62 anys no tenia cap obligació de presentar l’autorització del meu germà petit per empadronar-me com a resident de ple dret al meu propi habitatge. Tanmateix, em van obligar a passar per l’embut, aplicant una exigència sense cap suport legal.
Mentrestant continuem entretinguts amb el debat de sempre: que si els secessionistes catalans volen trencar Espanya, que si la unitat nacional, que si uns són molt dolents i els altres molt bons.
L’experiència d’aquesta ciutadana apunta en una altra direcció.
Començo a sospitar que els regnes de Taifes són un producte tan català com la botifarra. I botifarres són, precisament, les que m’he anat enduent cada vegada que he apel·lat a l’ordre institucional. Afegim-hi uns calçots i unes mongetes per completar el menú.
A aquest pas hauré d’investigar el meu arbre genealògic. A veure si els cognom Figueras amaga algun gen de taifa. Perquè, vist el que he vist, potser aquesta és l’única manera d’interpretar les normes segons la pròpia conveniència i no donar explicacions.
Quan presento una reclamació acostumo a afegir una última observació: tinc molt de temps. No és una amenaça. Només deixo constància que no deixo anar l’os.
Alguna cosa he après a la vida: el silenci per resposta rarament és innocent. És, senzillament, una falta de respecte.
I aleshores sorgeix l’única pregunta que mai obté resposta:
Qui supervisa el supervisor?
I vostès, es conformen... o també tenen tant de temps com jo?
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
