En una entrevista publicada pel Diario de Madrid, l’alcalde de Salou, Pere Granados, assegura que “els polítics municipals som polítics de trinxera” i afirma que el veí “et para pel carrer” per explicar-te els problemes quotidians del municipi.
És una afirmació que sona bé. Fins i tot podria ser inspiradora si anés acompanyada dels fets. El problema és que, en el cas de Granados, costa reconciliar aquestes paraules amb la imatge que molts veïns tenen del seu alcalde després de més de disset anys al capdavant de l’Ajuntament.
Granados defensa una política de proximitat, però és poc habitual veure’l passejant pels barris sense una agenda institucional, sense càmeres o sense formar part d’una inauguració, una festa o un acte oficial. La seva activitat pública està fortament vinculada als esdeveniments organitzats per l’Ajuntament, on la cobertura propagandística acostuma a tenir un paper destacat.
Si realment la política municipal consisteix a escoltar el ciutadà al carrer, molts es poden preguntar quan va ser l’última vegada que l’alcalde va dedicar un matí a recórrer els barris, parlar espontàniament amb els comerciants, comprovar l’estat de les voreres o interessar-se pels problemes quotidians sense que hi hagués una convocatòria oficial al darrere.
Durant anys, nombroses queixes veïnals sobre l’estat d’alguns carrers, la neteja, el manteniment o la manca d’habitatge assequible han arribat als plens municipals a través de l’oposició i també dels mateixos ciutadans a les xarxes socials. Costa veure, per tant, aquesta “política de trinxera” de què parla Granados.
És legítim reivindicar la proximitat. El que resulta més discutible és presentar-la com una característica pròpia quan la percepció d’una part molt significativa de la ciutadania és precisament la contrària.
En política, les paraules tenen valor. Però també el tenen els gestos. I la proximitat no s’explica: es practica.
