Ho vaig aprendre als catorze anys. El dia que vaig dir que volia ser ballarina, les meves pròpies companyes de barra es van riure de mi. La professora de ballet també. Al col·legi Montseny, de Barcelona, alguns nens van ser més directes. “Puta”. La mateixa lliçó. Eren centres educatius… o fàbriques de renúncies?
Encara no ho sabia, però acabava d’entendre el veritable poder de la tribu: vol que no siguis diferent.
I, per cert, hi havia les puntes. Aquell fosc objecte de desig de tantes nenes. Unes sabatilles de ras capaces d’obrir nafres i tenyir de sang les gases. Es lluïen amb patiment. Ens elevaven per damunt del terra per semblar etèries mentre els peus aprenien el veritable significat de l’esforç.
El públic veia un cigne. La ballarina coneixia la sang. I, tot i així, somreia.
Tenien un peatge. I l’assumíem encantades. Perquè cada ferida ens acostava una mica més al somni. També deien que allò no servia per a res. Anys més tard vaig canviar aquelles puntes per uns talons de nou centímetres. I tant que va servir.
Em van ensenyar a trepitjar amb determinació. A guanyar-me un lloc sense el permís de ningú. Primer damunt d’un escenari. Després a la vida.
Em van ensenyar tenacitat. Convicció. I la certesa que cap somni important no s’assoleix sense acceptar el peatge que exigeix. Era un pla, no una idealització romàntica.
Des d’aleshores ho he viscut en primera persona i ho vaig veure repetir-se una vegada i una altra com a professora de dansa. Canviaven els noms, les generacions i les modes. El mecanisme era exactament el mateix.
És un fet: ser gregari té un cost. La necessitat de pertànyer exerceix una pressió immensa. Tot comença molt aviat, quan neixen les vocacions i els futurs s’estavellen contra l’aprovació dels altres.
Una nena vol ser artista. “Sí, però…”.
Aquest “sí, però” és un botó vermell nuclear. N’hi ha prou de prémer-lo perquè comencin a esclatar els dubtes, les pors i les renúncies.
“Fes-ho com una afició”, diuen alguns pares. Una activitat que compartirà amb altres nens que, al seu torn, bloquejaran qualsevol forma de destacar, d’aspirar a ser més que una peça uniforme i grisa del grup. Per molts selfies d’èxit compartit.
Un nen vol ballar ballet. Aleshores el botó canvia de lloc i apareix el judici del gènere. “Marieta”.
Una paraula massa habitual no fa pas tants anys. Molt abans que Ángel Corella o Nacho Duato demostressin que l’excel·lència artística exigeix una convicció capaç de suportar el menyspreu, la incomprensió i fins i tot l’exili.
“Fes música. Millor canta en una coral. Això està ben vist”.
És igual que cinquanta menors acabin convertits en clons d’un professor l’únic objectiu del qual sigui acabar el curs sense baixes i fent exactament el mateix que tothom. No fos cas que la seva pròpia tribu el desacredités per sortir del carril.
La necessitat de validació arriba a extrems curiosos. A moltes escoles ja gairebé no s’assaja: ara s’entrena. Perquè “entrenar” sona més esportiu, més competitiu i, per tant, socialment més prestigiós.
La tribu sempre apareix. El líder que decideix què mereix un aplaudiment i què mereix una burla. I, per aquesta por ancestral a l’expulsió del grup, molts joves amaguen allò que realment desitgen fer.
La tribu té por de la diferència.
Els artistes solitaris, els diferents, els incompresos acaben marcint-se dins el gerro putrefacte de la mediocritat.
Com a professora vaig veure moltes vegades la brillantor als ulls dels qui volien més. També vaig veure com aquella llum s’anava apagant.
“Que estudiï anglès. Això de l’art no serveix per a res”.
Fins que un dia aquell mateix jove treballa com a animador turístic, monitor infantil o, simplement, constata que allò que “no servia per a res” era, precisament, una de les habilitats que ara li permet desenvolupar-se amb naturalitat.
Aleshores comprèn que ballar mai no va ser només ballar. També era aprendre a ocupar un espai propi. A mirar de cara. I a no ser qui es queda arraconat en un casament mentre els altres gaudeixen de la música.
Però hi va haver un dia que mai no oblidaré. A finals dels noranta, una alumna de dansa va rebre un missatge al seu Nokia. Una sola paraula: “Grassa”.
La setmana següent vaig perdre catorze alumnes. Les tres més populars es van quedar. Una d’elles, líder a l’Escola Elisabeth de Salou, l’emissora del missatge. Les altres van abandonar el curs per solidaritat amb qui havia estat assenyalada.
A qui va castigar realment la tribu?
No només aquella nena. També va castigar qui defensava que qualsevol menor tenia dret a ser respectat sense importar el seu físic. Em va castigar a mi. A pagar el meu lloguer. I al meu compromís moral.
Allò no em va fer canviar d’idea. Ben al contrari. Em va confirmar una cosa que ja intuïa des dels catorze anys: la tribu no sempre protegeix. Massa sovint vigila. Jutja. Premia la uniformitat. I castiga la singularitat.
Les tribus canvien de nom amb els anys: Institut. Universitat. Feina. Professió. Xarxes socials.
Però la por de pensar diferent continua sent la mateixa.
Si vostè és pare o mare i el seu fill li diu que vol ser artista, científic, ballarí, fuster, músic o qualsevol altra professió que li faci brillar els ulls, escolti’l abans de respondre amb un “sí, però…”.
Perquè potser entre els seus amics ja hi ha algú disposat a prémer aquell botó vermell nuclear. Algú disposat a desactivar un futur brillant simplement perquè mai no va trobar comprensió per al seu.
No faci vostè el mateix. Doni suport al seu fill.
Potser per això, quan trobo algú diferent, l’entenc. Perquè sé que, moltes vegades, només necessita una petita empenta. Li toco suaument l’esquena, just allà on neixen aquelles ales que avui es compren per quatre rals a l’actual Ruta de la Seda digital.
És allà on comença a construir-se la seva veritable fortalesa. L’esquena i el centre, el motor d’una combustió de fe. L’estructura emocional des de la qual aprendrà a sostenir-se per ell mateix i a afrontar amb determinació l’etern dilema de l’heroica i anònima batalla quotidiana.
Aleshores sempre apareix la mateixa pregunta.
—Vola!
—I si caic?
I jo sempre dic:
—I si ho aconsegueixes?
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
