Gràcies, Madrid.
Corria l’any 1988 quan Michael Jackson feia un concert a Barcelona. Feia des del 1980 que volia veure’l en directe, o potser fins i tot abans. El cas és que jo era aleshores una ballarina mercenària, al millor ballet modern de music-hall de la ciutat: una actuació aquí i una altra allà, sense contracte, sense Seguretat Social, sense garanties.
Vaig estar temptada de cancel·lar aquella data, però no ho vaig fer per una raó ben senzilla: el compromís. Quan algú diu que es queda i quan algú et dona una oportunitat amb moltes actuacions per davant, sigui per responsabilitat, disciplina o per la paraula donada, és molt difícil trencar aquest pacte silenciós.
Michael Jackson va passar, com passen aquells trens de la vida que creiem no haver perdut, fins que un dia comprenem que sí. Aleshores pensava que la joventut consistia a sacrificar-se, a quedar bé, a mantenir una reputació de cara al futur. Potser per això va pesar més la feina que no pas el plaer.
Van passar els anys. Van arribar més concerts, com el de Tina Turner; més artistes per admirar. I sempre hi havia una feina per fer, unes factures per pagar i una economia per vigilar. I també la por. La por a les multituds d’un estadi.
Als meus 65 anys he assistit al meu primer gran concert i no he sentit por. He cantat, he ballat, he rigut i he plorat d’emoció. I, dins la subjectivitat pròpia de la meva manera de ser —entranyable, diu un amic, per no dir-ne una altra cosa—, he sentit que 50.000 persones, de països, regions i cultures diferents, sense banderes i amb l’únic llenguatge de la música, sota l’influx totalment desmesurat i eufòric de l’energia de Bruno Mars i de la seva magnífica banda i col·laboradors, no podien ser males persones.
Avis, mares, netes, germans, pares, dones que es resisteixen a envellir, joves que no saben on mirar per trobar un euro d’esperança, artistes retirats o en actiu, treballadors... tant se valia. Tots units per una única consigna: ser feliços.
I tant que ho vam aconseguir.
Gràcies, Bruno Mars, Anderson .Paak i The Hooligans, per oferir un espectacle musical d’altíssim nivell, digne de cada cèntim invertit per assolir aquella felicitat que mai no saps quan es pot estroncar.
Un espectacle de factura nord-americana. Recordeu-ho: no business, no show. Sense aposta, sense pressupost i sense benefici no hi ha espectacle. Davant de l’escenari en brillen uns quants; al darrere hi treballen centenars de persones perquè tot sigui perfecte.
Després de veure, sentir, criticar i treballar durant tants anys en aquesta indústria, tan satisfactòria com cruel, puc dir una cosa que m’honora: el millor espectacle de la meva vida no l’he fet jo. És aquest.
Ha estat la recompensa a dues setmanes de recerca d’entrades de revenda, sospites de frau i càlculs sobre el mapa de l’estadi i la visibilitat de les localitats. Mesos d’espera, inclòs el retard d’una ressonància magnètica amb contrast, perquè no volia córrer el risc que cap contratemps o cap notícia m’impedissin viure aquesta experiència.
Tota una odissea.
Va ser perfecte. El concert de la nostra vida per a aquells que, com nosaltres, no deixem de lluitar ni perdem la resiliència de la qual tan poc es parla: la il·lusió.
Perquè a Madrid només hi he trobat somriures, eficiència i amabilitat. Universalitat, sense bonisme afegit. Gràcies als taxistes, als cambrers, als recepcionistes de l’hotel, al personal de control d’accessos i a totes les persones que, amb un somriure, una indicació o un gest d’amabilitat, van fer de Madrid una ciutat acollidora. Gràcies a tots. Una ciutat és, sobretot, les persones que la fan sentir acollidora i, encara que només sigui per unes hores, teva.
I això em fa preguntar si cada gran esdeveniment a Barcelona s’ha de convertir en una batalla política i en un titular que acabi avergonyint-nos per la manera com es diuen les coses, en lloc de recordar la importància de com es viuen. Sense més discussió.
L’endemà al matí, a l’estació d’Atocha, abans de pujar, com jo, a l’AVE de tornada cap a casa, he conegut una mare i el seu fill. No n’esmentaré els noms per respecte a la seva privacitat, tot i que tinc el seu permís per compartir aquesta fotografia.
Ens hem acomiadat amb una abraçada de debò. Érem uns desconeguts absoluts, però hem connectat gràcies al poder de la música de Bruno Mars.
Un gran espectacle no s’acaba quan s’apaguen els llums. De vegades continua, l’endemà al matí, en una abraçada entre desconeguts que han vibrat junts. I, si sou fans de Bruno Mars, ja tenim alguna cosa més en comú: el principi d’una amistat.
#LifeOnMars #InMarsWeTrust #MarsOnFire
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
