De jove vaig estudiar en una acadèmia de ballet de Sant Martí, a Barcelona. Més que una escola semblava un centre de càstig. Allà, un director megalòman, que no era ni artista ni docent, va dir que els artistes no es ficaven en política. Que eren de tothom.
Una companya va preguntar pel sou miserable que cobràvem per actuació.
Nosaltres pagàvem el vestuari, les sabates i viatjàvem sense assegurança. Mentrestant, tothom en sortia beneficiat: la professora, el director, els agents artístics i fins i tot els ajuntaments de tots els colors polítics de Catalunya que contractaven aquelles actuacions per a les seves festes majors.
Si cal desconfiar de les promeses socials o començar a llançar pedres, comencem per aquí. No se salvava ningú.
La resposta va ser immediata:
—Aquí no volem sindicalistes.
Durant aquells anys vaig anar ampliant el cartell de l’Orange Julius de la plaça de Catalunya. Aquell de “Prohibit parlar de futbol, política i religió”.
Jo hi vaig afegir ginecologia, teràpia psicològica —el gran tabú—, conflictes familiars i relacions sentimentals.
Les etiquetes sempre arribaven abans que les persones. Al Teatre Apolo vaig comprovar que res no havia canviat.
Un ballarí argentí va demanar aire condicionat a l’estiu i calefacció a l’hivern per suportar dues funcions diàries.
Colsada va reunir tota la companyia.
—Si continueu demanant aquestes coses, se us ha acabat la feina en tot el Paral·lel.
Va assenyalar el ballarí argentí i els ballarins anglesos, les condicions laborals dels quals estaven molt més protegides i que no entenien aquella manera de treballar.
—A qualsevol que em porti la contrària o promogui reclamacions, el poso a la frontera amb una trucada de telèfon.
La intimidació formava part del sistema. No estàvem sindicats. No teníem dret a baixa laboral.
Però les reclamacions van continuar ja que sense ballarins no hi havia espectacle.
El ballarí argentí va quedar marcat com a conflictiu. Cada vegada va treballar menys fins que va acabar marxant de Barcelona.
L’any 1984 vaig denunciar un abús sexual al Teatre Monumental. No hi va haver cap conseqüència.
Vaig obtenir una altra etiqueta: conflictiva. No es van atrevir a acomiadar-me. Era la mateixa companyia i sabien que no m’aturaria. No ho he fet mai.
A Salou, amb la meva escola de dansa, vaig col·laborar amb la Lliga contra el Càncer amb l’esposa d’un líder del PP. Ja tenia una etiqueta.
Més endavant, Esquerra Republicana em va venir a buscar per oferir-me el número dos d’una candidatura municipal.
Després vaig col·laborar amb Participació Ciutadana a Cambrils. Va arribar una altra etiqueta, amb el seu alcalde.
He acumulat més etiquetes que una peça de roba d’una botiga de moda. D’aquelles que piquen al coll i molesten al costat.
Vaig escoltar els cants de sirena de Podemos.
Vaig continuar sentint que podia ser catalana i estimar trossos d’Espanya i espanyols sense necessitat de convertir-me en una separatista, una proscrita o una enemiga de Catalunya.
He vist coneguts seguir a Facebook moviments i dirigents radicals. Jo no premo el botó de “seguir”. No necessito més etiquetes. Tinc una amiga que defensa el president del Govern espanyol amb una fidelitat que arriba fins i tot a l’evident derrota, sobretot moral.
La frase “si no votes, no et queixis” mai no m’ha convençut.
Ja vaig perdre part d’aquella energia pel camí. Però vaig guanyar el mateix dret que qualsevol altre ciutadà a triar. Fins i tot a continuar equivocant-me.
No financio tavernes. No amago joies. No em serveix el “i tu més”. Em nego a acceptar la deriva nacional.
Com vosaltres, només vull viure tranquil·lament.
Queixes, queixes i més queixes dels joves d’avui. I què passa amb els qui vam obrir el camí?
A les velleses es fan les bestieses. Potser també militància. Però no per nosaltres. Per vosaltres.
Els artistes continuem contribuint al benestar de la societat. Fem política al carrer i tenim l’obligació de posicionar-nos pel bé comú.
Potser ha arribat el moment de pensar més enllà d’un sindicat, d’un partit o d’una ideologia.
De deixar de pregar i començar a donar amb el mall.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
