Això deia un amic meu. La seva mare era més alta que el seu pare i, quan algú comentava la diferència d’alçada, ell tancava la qüestió amb aquesta frase. Van tenir un bon matrimoni i van ser feliços.
També tenia una altra frase per a gairebé tot: “Ay, Dios, cuándo seremos dos”. L’aplico sovint, sobretot en aquelles situacions domèstiques on alguna cosa es complica sense motiu i només queda riure.
Sempre em va fer gràcia.
A mi, en canvi, m’ha resultat molt difícil sentir-me atreta per un home més baix que jo. No és una mania; simplement és un fet.
Potser és un tret profundament arrelat en la nostra espècie, aquella antiga percepció del mascle protector de què parlen l’antropologia i la psicologia evolutiva.
Ara, a First Dates se sent constantment allò de “és el meu prototip”. La paraula em sembla horrible per definir el gust estètic per una persona, tot i que descriu prou bé aquella imatge, més o menys inconscient, d’allò que ens atrau abans fins i tot de conèixer algú. Per això tampoc em fixaria, pel carrer o en un club, en un home més baix que jo, encara que fos el tipus més encantador del món. Com a amic, és clar; com a parella, no em naixeria.
És clar que allò important no és la mida, sinó la persona. L’atracció obre una porta; l’amor decideix si val la pena travessar-la.
Fa molts anys vaig conèixer un home que no era petit per la seva estatura, sinó per dins. Un home acomplexat que va voler fer-me petita a mi per sentir-se gran.
Però jo era més gran. Físicament, sí, però també perquè el meu caràcter mai no ha inclòs la submissió.
Allò no va ser amor. Va ser un autèntic crim de confiança.
Un dia em va posar la mà a sobre.
Hi ha línies que, un cop travessades, ja no admeten retorn. Després només queda una possible reincidència, amb perdó o sense.
I encara hi va haver una altra història.
De jove en vaig conèixer un altre. Quaranta anys després el vaig tornar a trobar. Continuava sent el mateix homenet. El que justificava una infidelitat dient que “tenia les seves necessitats”.
I aleshores vaig comprendre que m’havia salvat.
No per la infidelitat.
Em vaig salvar de la necessitat convertida en excusa.
Amb els anys vaig comprendre una altra cosa.
El desig és capriciós. Va i ve. De vegades sorprèn, de vegades desapareix i d’altres truca a una porta inesperada.
Però l’amor té una altra responsabilitat: conservar la dignitat, fins i tot en aquestes circumstàncies.
Si una relació canvia, se’n parla. Si es trenca, es trenca. O es pacta com viure-la, sense que a ningú més li incumbeixi.
L’engany pertany a qui enganya.
No a qui, des de la llibertat, coneix la situació i decideix acceptar-la, negociar-la o viure-la d’una altra manera dins dels acords de la seva pròpia relació.
Cada parella estableix els seus propis límits.
Allò que converteix una conducta en una traïció no és el desig, sinó la ruptura de la confiança i de la paraula donada.
Els senyals gairebé sempre hi són.
El difícil és voler veure’ls.
I, és clar, no apareixen en un clau frenètic.
Apareixen després: en el respecte, en la manera d’afrontar els conflictes, en la llibertat que l’altre et concedeix per continuar sent qui ets, en com viu els teus èxits o en la necessitat d’empetitir-te per sentir-se més gran.
Aquí és on una persona mostra realment la seva mida.
He conegut tants homes dominants que, gairebé sense adonar-me’n, vaig aprendre una lliçó valuosa: tenir cura de la meva pròpia vida i del meu propi espai. No per afany de controlar ningú, sinó pel dret —i la responsabilitat— de ser mestressa de mi mateixa.
Potser, al final, el meu amic tenia raó: el pegote funciona quan allò que no lliga és superficial, com l’alçada.
Però per a mi, si cal un pegote de debò —el que intenta forçar allò que no lliga per dins—, ja no lliga. És impossible forçar-ho.
Hi ha fugida.
Cap a la pròpia sobirania.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
