Em cau bé Bruce Willis. No vaig poder conèixer-lo en l’etapa de Moonlighting; en aquell horari d’emissió jo estava treballant. Quan va arribar a la pantalla amb Die Hard (La jungla de cristal), vaig trobar l’actor que encarna l’antieroi capaç de tot, que qualsevol persona porta dins. Tot i que va ser a Sin City, amb l’enorme plasticitat visual del dibuixant i guionista Frank Miller, quan ja em vaig quedar amb la seva manera de treballar.
I, alhora, la creació de Miller, que em sembla digna de menció, trenca per sempre amb el poc elaborat clixé que els còmics són coses d’adolescents o de gent que no sap llegir només lletra. D’acord que llegir estimula la imaginació, però el còmic redefineix la imaginació visual. Com van fer els monjos de les abadies, amb l’abnegació de voler il·lustrar allò diví. El lector havia de creure. Eren els còmics de la cristiandat. I és una expressió fascinant; com més fosca, gairebé que millor.
El fet que Bruce pateixi demència frontotemporal i que la seva dona, Emma Heming, ho hagi fet visible fins al punt de compartir el seu amor i les seves cures amb l’ex de Bruce, l’actriu Demi Moore, afegeix una certa fe restablerta en les relacions sentimentals acabades, per damunt de les diferències. I són les paraules d’Emma (“Estem de dol per algú que encara és viu”), les que han ressonat fortament en milers i milions de persones que cada dia s’enfronten a unes cures que no tenen marxa enrere i condicionen la vida de tothom.
Aquesta fermesa, sovint del cuidador anònim i no recompensat emocionalment, és digna d’una consideració que el món no té temps de retre. Excepte, és clar, d’aquells micromons familiars on tot està succeint com una projecció del futur més negre, molt més que la tinta d’aquell Sin City que considero, juntament amb 300, els meus films de capçalera inspiracionals, juntament amb Sucker Punch.
I no, no es tracta d’estètica. Es tracta d’art i de com aquest mateix transforma.
Tant me’n recordo que, quan pujo en un ascensor d’altura, no puc evitar recordar l’edifici Nakatomi Plaza i, quan premo el pis, sempre dic: “Som-hi! Hans Gruber”. Sobretot quan estic enfadada. Més d’un s’ha quedat mirant-me; ha reconegut de què anava la meva pel·lícula.
De fet, no suporto la violència gràfica, i tant Sin City com 300, amb tota la seva cruesa, van suposar un abans i un després en la meva aproximació a la foscor. Hi ha, en això, tota una paleta de colors dels inferns dels éssers humans.
Bruce, com ho sento. Com es troba a faltar aquell humor teu barrejat de constància i supervivència. Aquella facilitat per traslladar l’espectador al lloc de l’escena o del crim o, en si mateix, al plató que ha tingut el luxe de comptar amb tu.
I en aquest sentiment es manifesta la compassió mesurada, justa, davant el patiment de les persones que hi són, encara que sembli que no. Els seus familiars. Els seus amics.
Perquè amb Bruce podem revisitar el seu cinema, i quedarà sempre aquell tipus amb qui voldries prendre una copa i, en canvi, encara que sigui un altre clixé, ens retrotrau a la pel·lícula de la nostra vida: els vídeos Super 8, els Betamax… els VHS… els DVD on encara guardem accions, mirades i somriures dels nostres éssers estimats.
De fet, tinc una gravació on els meus pares i el meu germà s’aixequen d’un espectacle i miren a càmera, una d’aquelles Handycam dels 90, on soc jo, filmant les meves alumnes al Parc de Nadal, i els tres em diuen adeu amb la mà.
No hi ha guionista que superi això.
Encara puc mirar-ho. Encara puc sentir-ho.
I no dic que les declaracions d’Emma serveixin. Crec que colpegen: la realitat de qui passa exactament pel mateix, ser testimoni en perdre algú que ja no és qui era.
El meu suport més sincer a tots aquells que es troben en la situació de no poder acabar ni poder acomiadar-se, sabent el que està per venir.
Gràcies, Bruce, per una vida d’aventures i d’emocions a través dels teus personatges.
Que et sigui lleu.
T’estàs emportant en vida l’homenatge que els morts no coneixen, i això és poesia.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
