En el bucle del padró, HELP!
Hi ha assumptes administratius que comencen amb una pregunta senzilla i acaben en una altra dimensió.
El meu va començar el 2024.
Han passat dos anys i encara tinc tres preguntes.
Tres.
No trenta ni tres-centes.
Tres preguntes traslladades a Padró, Alcaldia i Igualtat.
1. Sota quin criteri legal van obligar-me a presentar un document que la Generalitat, en resposta a la meva consulta, indica que no és necessari?
2. Hauré de fer altres consultes paral·leles a les institucions governamentals superiors en futures gestions de caràcter municipal, per tal de garantir els meus drets com a ciutadana catalana i espanyola?
3. Si el meu germà no hagués signat l’autorització, l’Ajuntament de Salou hauria denegat l’empadronament?
Tres despatxos. I jo, per cert, fins i tot vaig portar un clauer I Love Salou que em va regalar l’alcalde quan li vaig dir que tenia el cor partit entre Salou i Cambrils, com el d’Alejandro Sanz. Quines abraçades, quin carinyo… Quins temps! Calla, que em cau una llagrimeta.
I si Padró és Estadística, alguna raó deu tenir el nom: soc la variable estadística imprescindible, també coneguda com a tocacollons. Perquè al seu despatx no és que hi hagi un elefant: se’ls ha colat tot Jumanji.
A aquestes alçades ja no sé si estic davant d’un fenomen paranormal o d’un nou gènere de ciència-ficció municipal.
Perquè una cosa és entrar en un tràmit i una altra de ben diferent és no sortir en un bucle.
Benvinguts al bucle del padró. HELP!
El més curiós és que jo visc en un altre municipi. Però no considero l’expedient tancat.
En aquesta història apareix el meu germà petit, de l’autorització del qual depenia per poder empadronar-me a casa meva.
Una misteriosa càrrega que, finalment, es podia haver resolt amb una visita de la patrulla. És a dir, jo l’havia de sol·licitar. Perfecte. El petit detall és que ningú no em va informar que tenia aquest dret. En lloc d’explicar-me la solució, em van fer passar per l’embut de la signatura. Sense necessitat, segons l’empara de la Generalitat.
Aquí apareix el dubte:
Per què ningú m’ho va explicar?
També hi apareixen tècnics i regidors, pràcticament més hermètics que una carmanyola.
I aquí neix una altra qüestió:
El personal de l’ens cobra per fer correctament la seva feina? O són extres de la pel·lícula?
Perquè quan una ciutadana porta des del 2024 esperant una resposta, arriba un moment en què la paciència deixa de ser una virtut i comença a semblar un requisit obligatori.
I no, no en diré silenci administratiu.
És falta de respecte.
Perquè també tinc dret que em responguin.
Com si algú hagués ficat les preguntes en una càpsula del temps.
Així que potser hem descobert una nova dimensió municipal: existeix una solució, ningú no t’explica que la pots utilitzar i, per a més glòria, la mateixa Generalitat acaba contradient el bucle del padró de Salou.
Aquí és on entra Iker Jiménez.
Iker, necessitem una comissió d’experts.
Un per estudiar el document de la Generalitat.
Un altre per interpretar aquesta misteriosa obligació de l’autorització.
Un altre especialitzat en càrregues.
I potser algú del CNI.
Perquè el meu és un Expedient X.
I ara ja sé on va néixer la sèrie: a l’Ajuntament de Salou.
Mulder i Scully van començar aquí.
Jo, per la meva banda, estic pensant seriosament a portar el cas al Síndic de Greuges.
No perquè vulgui convertir això en una epopeia administrativa, sinó perquè m’apassiona la idea que existeixi alguna dimensió en què una administració tingui l’obligació de respondre.
Al principi pensava que tot allò es podia resoldre parlant.
Ara només sé una cosa:
Em queieu bé.
I el que és pitjor…
confiava en vosaltres.
Calla, altre llagrimeta.
Iker, prepara la comissió.
Segur que ens apareix una psicofonia en què se sent:
“Aquesta pesada… aquesta pesada…”.
Després de dos anys, tres preguntes i tot l’Expedient X:
per fi algú respon.
Encara que sigui des del més enllà.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
