L’any 1986, Javier de Campos, E.P.D., humorista i lliurepensador, home d’una cultura superior, fill de militar i gai, feia un monòleg durant la gira de Una noche con Bibi. En un moment de l’actuació, quan imaginava que entrava en un restaurant, deixava anar:
—Posi’m una cuixa de governador civil.
Lluny de posar-se les mans al cap, mirar al voltant amb desconfiança o preguntar-se qui podia estar escoltant, el públic reia.
Han passat quaranta anys. Hem avançat democràticament, sens dubte. Però encara existeix una policia del pensament. Sobretot quan qui es creu lliure per pensar porta veritats incòmodes i resulta més fàcil desacreditar-lo que assumir-les.
A mi em va passar fa poc.
Dues vegades a Espejo Público i una altra a Y ahora Sonsoles, en denunciar públicament l’assetjament sexual continuat i l’agressió física que vaig patir, amb testimonis, a la companyia de Colsada l’any 1984.
Jo tenia un part de lesions a la mà, que es va perdre en denunciar-ho a la feina. Ningú no anava a la policia per un babós persistent i, encara menys, sense delicte de sang.
Ho vaig denunciar aleshores.
Primer, al regidor. Després, vaig anar escalant fins a arribar a la cúpula de cinc caps. I vaig obtenir una sola resposta:
“Val més que t’oblidis d’això si vols continuar treballant”.
Evidentment, no me’n vaig oblidar.
Pot ser que el delicte hagi prescrit. Els testimonis han mort. Però aquí estem.
I aleshores apareixen les xarxes, la premsa que repeteix l’assumpte i els comentaris anònims:
“I per què ho explica ara?”.
“Per al seu minut de glòria”.
Aquella intervenció formava part del context de moltes altres denúncies d’artistes. No necessito aquest infame minut de glòria.
Soc lliure de dir que van atemptar contra la meva voluntat.
Durant anys, massa dones vam rebre la mateixa resposta: callar, oblidar i continuar treballant.
D’això tracta el menú d’avui.
Sempre hi haurà una “cuixa de governador civil”. O de president d’empresa. O de cap de secció. O de politicastre de pa sucat amb oli que es toreja el partit i el ciutadà. Algú que es creu que la seva posició li permet emmudir una veu que té dret a expressar el fracàs d’una societat.
I continuaré rebutjant el menysteniment i la humiliació.
Sigui qui sigui.
Perquè no hi ha res com que intentin silenciar-te per aprendre, sent una persona directa, a prendre les rotondes i les dreceres necessàries per continuar exercint la teva llibertat.
I per què ho explico ara?
Apa! Aquí teniu el minut de glòria que m’heu adjudicat, inquisidors.
En realitat, és deixar constància.
Nivell arxiu.
Nivell llibre publicat el 2021.
Nivell hemeroteca des de 1995.
Nivell televisió i ràdio.
Escric per no callar.
Per ovaris, els meus.
Perquè encara queden governadors civils a Catalunya.
I la seva cuixa no és plat del meu gust.
Però, per si de cas, i ja que alguns s’ho empassen tot, que aprofiti!
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
