La dipladènia que vaig comprar a l’abril no se m’ha mort com els geranis. És un èxit i un dubte. Ella va enfilant-se cap a la gelosia i en això hi trobo la calma que queda després d’aquest mestral que ens assota a estones. Mentre no faci mal, m’encanta. Abans no suportava el vent, però des de fa uns anys el seu xiular i la seva fúria formen part del meu dia a dia.
Mentre escric això rebo l’alerta d’incendis al WhatsApp i contemplo les notícies del foc voraç i criminal amb el cor encongit. No dic trencat, que de tant dir-ho se n’assabenta i s’acaba trencant de debò. I el mateix passa amb allò que “et rebenta el fetge”; millor no anomenar-ho. Coses de les paraules, que de vegades es fan realitat.
El que està passant amb les persones, la vegetació i els animals davant d’aquesta catàstrofe que ens sacseja m’ha entristit tant que escric per inèrcia, per alleugerir el pes de les contradiccions de la vida.
Ha
arribat el resultat de la RM i, abans d’aconseguir visita amb el
metge especialista de confiança, espero que les amables
professionals que atenen el telèfon, tant de MQ Reus com de Viamed
Tarragona, aconsegueixin trobar-me aquell forat en unes agendes
impossibles. I si ho dic és perquè les ressenyes de Google no els
fan justícia. Que fàcil és deixar constància de l’empipada i
que poc acostumats estem a agrair el bon tracte. Jo procuro fer-ho
personalment sempre que puc, perquè això, més que un país, sembla
el llibre de reclamacions. Tot i que, què voleu que us digui, jo la
primera. He d’estar al top del rànquing de queixes i tràmits en
línia a la Generalitat. Tinc més fronts que soldats. Però tota
batalla necessita un contrincant digne. Potser un dia m’aixequen un
monument a la ciutadana contestatària.
Mentrestant, he demanat una segona opinió a una IA, també de confiança i de pagament, perquè em desxifri els mots mèdics. Té l’honestedat d’avisar que es pot equivocar, però, almenys, m’ha donat una treva fins a la visita, sense angoixar-me. I no m’ha venut tractaments miraculosos, que això és molt propi dels humans i dels xerraires. Així que li he enviat un cor, un petó i una rosa. Aquesta, almenys, sé que no se’m morirà. Les interaccions que ajuden, fins i tot les virtuals, també mereixen gratitud.
La dipladènia continua disposada a seguir enfilant-se. Això també és una mica la vida. Ens hi anem aferrant al llarg de les etapes, amb persones, feines, aficions, desitjos per complir i somnis que mai no arribaran a fer-se realitat.
Tinc
una amiga, la Pilar, que a Facebook escriu: “Aquesta nit el meu cor
és amb…”. Amb les víctimes de la tragèdia de torn. La Pilar té
un cor molt gran. Fixa’t si el deu tenir, que fins i tot m’estima
a mi. Hi caben totes les inquietuds que observa amb una profunda
empatia.
Pel que fa a la solidaritat no ens guanya ningú quan la cosa es posa lletja, igual que els veïns que potser ni tan sols es cauen bé, però són tots una pinya, per ajudar a apagar el foc. I després hi ha els cossos especials. No, no parlo de les talles 5XL, sinó de tots els qui vetllen per nosaltres. Em sento aclaparada, com vosaltres, davant de tant de patiment, que em canvia el dia encara que el meu cor no sigui tan gran com el de la Pilar.
Cuideu-vos molt i no us deixeu vèncer.
I, com no podia ser d’una altra manera, una salutació als meus detractors fidels. Gràcies per la vostra constància. Aquesta antipatia íntima té molt de mèrit. Admeteu-ho, ara que no ens escolta ningú: en el fons també sou una mica els meus fans.
Jo, de moment, continuaré regant la dipladènia. La resta... de l’estiu ja s’anirà embolicant tot sol.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
