Aquesta nit m’ha despertat el miol furiós d’uns gats sota la meva finestra. Durant uns segons m’he quedat escoltant-los. La meva ment ha viatjat a Londres. Als Jellicle Cats. A Macavity. A Memory. A aquelles cançons que, de tant en tant, encara em sorprenc taral·lejant des de principis dels anys vuitanta.
I precisament per això escric aquestes línies.
La notícia ha sacsejat el món del teatre musical. El tancament anticipat de Cats: The Jellicle Ball, només cinc mesos després de la seva estrena a Broadway, ha obert un debat que va molt més enllà del destí d’un espectacle.
La veu que ha encès totes les alarmes no ha estat la d’un crític ni la d’un economista, sinó la del mateix Andrew Lloyd Webber. I convé escoltar-la. El creador de Cats, El fantasma de l’Òpera, Evita o Jesucrist Superstar afirma que Broadway és “una idea cultural en greu perill” i que, en les condicions actuals, “pràcticament no té cap sentit financer estrenar un nou musical”.
Les seves raons són tan senzilles com inquietants: els costos de producció no deixen d’augmentar, mantenir un espectacle en cartell és cada vegada més car i recuperar la inversió s’ha convertit en una excepció. Fins i tot els mateixos creadors, denuncia Webber, accepten uns drets d’autor cada vegada més reduïts perquè les seves obres puguin arribar als escenaris.
La paradoxa és evident. Aquesta nova versió de Cats va rebre crítiques excel·lents, va guanyar tres premis Tony i va assolir una recaptació setmanal propera al milió de dòlars. Tot i això, ni tan sols això és suficient per fer rendible una producció valorada en 18 milions de dòlars.
Ja hi tornem a ser: l’èxit no sempre significa beneficis, ni els beneficis garanteixen l’èxit.
Quan el risc econòmic condiciona la creació, les decisions deixen de respondre únicament a criteris artístics. Les franquícies, les adaptacions i els títols ja coneguts ofereixen més garanties que una obra original. I aquí rau el veritable perill: no que tanqui un musical, sinó que cada vegada sigui més difícil estrenar els que encara estan per escriure.
Els qui estimem el teatre sabem que l’èxit mai no està garantit. Ho confesso: per molt que m’agradi el teatre musical, mai no invertiria els meus propis diners en una producció. No pas per manca de fe en un projecte, sinó per l’enorme volatilitat del públic. Aquesta incertesa forma part de l’ofici. El problema arriba quan el risc econòmic és tan elevat que impedeix assumir qualsevol aventura artística.
El preocupant no és que uns gats abandonin Broadway, sinó el que aquest adeu anticipa.
Sense negoci no hi ha espectacle. Ni energia. Ni aliments. Al final, tots anteposem el més essencial: menjar. Omplir el dipòsit. La seguretat. Després, si encara queda alguna cosa, anar al teatre.
Els artistes, també.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
