Entre el meu veí i casa meva s’hi ha instal·lat un vesper. En principi, només s’hi veien un parell de cel·les en un forat que excavaven amb la precisió d’un obrer que sabia perfectament què feia. Ja ho saben: en les construccions nacionals, com en la política, hi ha més caps que indis.
Com a part de la comunitat, vam avisar l’administració. Va venir el servei de plagues i va acabar, això ens pensàvem, amb el problema. Fins que l’endemà, de nou, les excavadores alades van anar a la seva: el seu túnel, inserit a l’edificació, d’on van anar caient desenes de cries —no pas pupes— juntament amb trossos de material.
Es va tornar a trucar al servei de plagues. I després de la segona revisió i de tapar el que consideràvem l’entrada, endevinin.
Sí.
Caldrà precisar l’opinió experta del jubilat que aconsella com aparcar i decideix extraoficialment per damunt de l’aparellador i del cap d’obra, sense altra conseqüència que convertir-lo en l’entranyable i necessari personatge de tota obra urbana.
Tot i que, ben pensat, el jubilat se’ns ha quedat petit. Avui són homes de qualsevol edat els que contemplen des de la barrera.
Mentre observava el desenvolupament de l’ocupació de les vespes, he tingut temps de repassar els més de 300 articles enviats des de 2024 a diversos mitjans de premsa de Tarragona. No tots es van publicar, però la majoria parlen d’artistes, dansa i espectacle i, després, de la meva gran passió: la contemplació de la societat, amb tot el que això implica. Fer amics, pel que sembla, que es prenen la molèstia de considerar els meus articles com una cosa personal.
Escric des de la ironia i des del que he viscut, sense repartir instruccions ni consignes.
I és que hi ha mals endèmics: aquells que se sospiten, però que tothom sap que hi són.
Però vet aquí que, de nou, mentre espero el servei de plagues, he sacsejat el vesper.
No m’ha picat cap insecte. Encara més, han quedat literalment enganxades a les seves misèries amb una trampa per a paneroles, després de jugar-me la vida enfilant-me al sostre. No hi ha res com tenir un marit de confiança que t’agafi fort.
Els comandos aeris continuen venint. O són molt territorials o caldrà localitzar-ne la base central.
Tinc el profilàctic costum de no llegir els comentaris que es generen. És sabut que veiem les coses com som, no com són. I un text no té to ni necessita explicacions per al bon entenedor.
Soc una franctiradora… a les onze. Per donar la meva posició, com a les pel·lícules americanes. Escric sobre el que visc, veig, escolto, estudio i observo. Com sempre. Disparo paraules, no contra persones. Detesto la violència, també la que s’exerceix des del silenci. I allà on assenyalo el que està malament, també demostro interès i amor. Pel bé comú.
Per a vostè, que li caic tan malament, sense condescendència. La condescendència té molt de fibló de vespa: presumeix que el beneit és l’altre. I aquí no n’hi ha.
No vull ni pensar en les sessions de teràpia de qui ha decidit prendre’s els meus articles com una cosa personal quan, en realitat, simplement s’ha trobat amb la lliure expressió de l’espermatossuda kamikaze que porto a dins. O, el que és el mateix, amb els límits d’una invasió de vespes que poden fer el que vulguin, menys instal·lar-se a la porta de casa meva.
Diu la meva terapeuta, per cert, a Tarragona, que estic bé. Que hi aneu vosaltres, els que us la agafeu amb paper de fumar.
Prefereixo pensar que la nostra vida pot ser millor i que aquesta societat mereix més respecte.
Construir amb Lego ho deixo per a d’altres. Jugar-me-la amb vespes va en el meu pack.
No m’espereu en el debat. Estic en una operació encoberta contra les vespes. Això diu la CIA. Puc comprometre la democràcia mundial.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
