Els espectacles en la “desanimació turística”.
Aquesta és una causa que ja dono per perduda. La vaig començar plena d’orgull i de passió en el meu antic bloc, La guerrillaballerina, fa més de deu anys. Deu ser que d’aquella intenció m’ha quedat el pòsit d’articles imperfectes però propis; algú em va descriure un cop com a articulista franctiradora, i ho compro.
Des de principis dels noranta fins avui he observat, treballat i renegat del sistema d’animació turística nocturna al Mediterrani, especialment a Espanya i, per extensió, a les Canàries. És el sistema que més llocs de treball d’espectacle professional ha destruït, en exigir a un animador que sigui coreògraf, ballarí i fotocopiadora multiús d’espectacles professionals fets per al cinema i el teatre.
Els establiments turístics es vanten constantment de millores i de la qualitat que ofereixen. Però si l’oferta nocturna se sosté amb pressupostos ridículs i empleats no qualificats que usurpen el lloc de coreògrafs, ballarins, cantants i artistes, això no és qualitat: és la consolidació de l’intrusisme. Sota la premissa de “això és el que tinc i amb això salves l’estiu”, es veuen espectacles vergonyosos, amb música i fins i tot playback de veu de bandes sonores originals de cinema, orientats preferentment al family show.
Aquesta costa ha exercit —ho sé per experiència pròpia, tot i que a mi no em va arribar a perjudicar— un racisme amb els artistes locals: nosaltres els donàvem les millors caixes i les millors puntuacions als qüestionaris de clients, i tot i així regalaven les millors nits i els millors sous a espectacles importats, fins i tot de fora de la Unió Europea, sense que això signifiqui que fossin millors ni que haguessin invertit en aquest territori més que nosaltres. O a agències l’única comesa de les quals és cobrar, no cuidar de l’artista quan sorgeixen problemes. I sorgeixen, senyors.
Això no és revenjisme històric, és memòria selectiva: trio recordar allò que explica per què l’entorn laboral d’avui és conseqüència d’allò. Abans d’anar a treballar a un hotel, cal preguntar-se si no és més segur i digne treballar en un supermercat.
Basat en fets reals: a principis dels dos mil, un artista de flamenc va denunciar aquestes condicions laborals en un fòrum de dansa, assenyalant una d’aquestes agències de trapaires, i no va tornar a treballar mai més. El director i músic d’aquesta mateixa agència em va dir un cop a la cara, sense el més mínim remordiment, que els espectacles professionals de music hall podien ser replicats pels desanimadors. Com si tota una vida pagant per formar-me en art escènic no servís de res. I per aquí encara hi són els seus agents, campant sobre terra cremada.
Hi ha un nom perquè et diguin que si faltes un dia per un bolo quatre vegades més ben pagat, et tanquen les portes de tota la costa. Hi ha un nom perquè et descomptin l’IVA en lloc de donar-te’l, mentre tries entre acceptar la irregularitat o mantenir deu persones en temporada. Hi ha un nom per als escenaris que s’obren sota els peus i els quatre halògens miserables que il·luminen artistes professionals, i fins i tot els “desanimadors” de torn, que amb els seus vestits barats de carnaval intenten salvar la pell a costa de liquidar la nostra categoria professional. Hi ha un nom per a allò de “val, us contracto, però a mi me’l feu per trenta euros menys”, o “veniu a provar gratis a la revetlla de Sant Joan”.
Si les valoracions de TripAdvisor depenguessin dels artistes que callen per seguir treballant, se’ls cauria la cara de vergonya: maleters, bars i tendals improvisats sota els extractors de cuina com a camerinos, a la vista de cambrers i empleats. Terres que llisquen i provoquen lesions. Cancel·lacions in situ, perdent un dia de sou per un partit de futbol o per no molestar la tele. Clients borratxos que et volen grapejar. Làser apuntant als teus pits, i si atures el show per demanar respecte, la problemàtica ets tu. Res d’això són llegendes: els meus companys i jo ho hem viscut, i no com a anècdota, ni com a necessitat, sinó com a aportació professional, fins a dir prou.
Perquè un espectacle, senyors empresaris, no el munta un animador: el dirigeix algú format, que sap d’escena, il·luminació, vestuari i coreografia. No amb quatre passets copiats d’un tutorial de YouTube.
Permetin-me dir-los que, a més de la mala fama que ens ha deixat treballar en espectacles de turisme a qui sí que sabem muntar un show des de zero, la qualitat de la qual presumeixen funcionarà a Fitur, però certament no és la que el visitant contempla nit rere nit, per al desllustre d’un PIB que, tanmateix, viu d’això. Vostès són aniquiladors d’ocupació de proximitat... encara que la culpa no és d’aquests artistes. Els clons mexicans, xinesos i dels països de l’Est, les tribute bands que al seu país no treballaven com a artistes i que aquí ja són residents, van fugir de la mateixa explotació en tal parc temàtic. L’intrusisme no el signen ells: el signa qui decideix pagar menys a qui sigui amb tal d’omplir el cartell.
A mi ja no em cal que ningú em contracti: vaig marxar a temps. Però vostès, federacions turístiques i associacions hoteleres, fins quan miraran cap a un altre costat? Hi ha convenis, hi ha categories, i els seus propis espectacles interns i condicions per als professionals de l’escena no es corresponen en cap cas amb les estrelletes dels seus establiments.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
