“A Salou, com a casa”.
M’arriba per diversos mitjans la crònica sentimental del pregó de les Nits Daurades de Cristina Lagé. A més d’un “Visca Cartagena!”, que supera amb escreix el pregó que va fer, en el seu dia, l’actor Edu Soto, em trobo que l’autoritat que li confereix el càrrec inclou el do de la bilocació. Vull dir que es pot ser directora general de Turisme i, sense viure a Salou, afirmar que és casa teva. Ho dic per si algú cau en la temptació de pensar que això meu és una opinió de bar. Perquè, a última hora, al bar, a la perruqueria i al súper s’hi couen converses amb un calat ciutadà cent per cent amb denominació d’origen.
Jo no parlo des de l’autoritat. Parlo des de l’experiència. Perquè Salou sí que era casa meva. Hi vaig viure, hi vaig treballar i hi vaig crear felicitat, art, cultura i espectacles de qualitat. També hi vaig generar feina per a altres persones, inclosos residents de Salou. Hi vaig apostar fins al punt de portar-hi els meus pares i el meu germà des de Barcelona perquè creia en la ciutat, en els seus veïns i en el seu govern lleial. Una casa il·lusionant que, en poc més d’una dècada, es va convertir en un lloc on ja no volia continuar.
Però aquesta és una altra història. Va acabar l’any 2004. Me’n vaig anar escaldada. Escaldada per mentalitats de cacic, on la innovació no sempre era benvinguda i qualsevol manera diferent de fer les coses es vivia més com una amenaça que com una oportunitat. Vaig continuar viatjant per feina i canviant d’aires per preservar la meva salut emocional. Per això, una vegada més, escric per no callar.
Per poder dir que un lloc és casa teva, primer hi has de viure. I per ser-ne ambaixadora, n’has de conèixer la realitat.
Una realitat que comença en una segona part que ja sabem que mai no és bona: residint-hi durant deu mesos l’any 2024.
En una ciutat pudent i amb les escombraries desbordades sota el sol més implacable. Amb gent que viu dins del cotxe. Amb botigues de souvenirs que venen samarretes obscenes contra la imatge de la dona. Amb els fills dels borratxos que vaig conèixer als anys noranta, aquells que saltaven del balcó de sobre al meu per arribar abans al carrer, molt abans que s’inventessin el balconing.
Un Salou que jo he conegut, on, en un hotel d’una cadena que, com més lluïa el nom, més falsa em semblava, es castigava els jubilats de l’Imserso deixant-los sense esmorzar si s’enduien una peça de fruita del bufet. Llàstima que l’any 2001 no pogués fotografiar el cartell enganxat a la porta del menjador anunciant aquell càstig. Ni que allò fos un reformatori. Per a més escarni dels avis.
Per mostra, només cal un botó. La convido a conèixer la cantonada de l’edifici on hi ha la CaixaBank Store, davant del Mercat Municipal, on el nivell de degradació urbanística fereix la vista.
Una ciutat on dormir a l’estiu és una loteria sotmesa als focs artificials del parc temàtic.
Una ciutat que ha destruït la feina dels artistes del Camp de Tarragona en favor d’altres procedents de fora de la Unió Europea.
Una ciutat on reverbera la música de quatre hotels propers contra els pisos de treballadors que, ves per on, no estan de vacances i es veuen obligats a assumir tots els inconvenients sense obtenir-ne cap benefici.
Com per sortir corrents i vendre la casa heretada dels meus pares. I en deixo constància amb una profunda amargor. Perquè puc estimar els ciutadans, però no el seu govern. I encara menys el conte que Salou és casa d’algú que ni hi és ni se l’espera, tret de quan toca rebre uns aplaudiments de cortesia i, això sí, que no hi falti la foto.
Potser és més fàcil parlar d’un Salou idíl·lic des de la calma d’algunes urbanitzacions que no pas des dels carrers que trepitgen cada dia els seus veïns. En qualsevol cas, aquesta no sembla ser la realitat que coneix de primera mà. Ni la del carrer Barcelona, on el soroll dels bars, el tràfec incessant dels repartidors de les capses grogues i la vida turística marquen el ritme de qui hi viu tot l’any.
Senyora Lagé, potser Salou triomfa a Fitur, però, sens dubte, no amb la quantitat de ciutadans indignats davant el Holding Granados, que s’omple la boca de meravelles com el no menys pudent perfum Salou Essences.
Es pot estimar un lloc sense viure-hi. El que no es pot fer és convertir aquest afecte en un certificat de qualitat, especialment de la gestió del seu govern. Perquè una ambaixadora representa molt més que un sentiment: representa la realitat quotidiana de les persones que, cada dia, fan possible Salou.
Si així és com ho veu i com ho vol vendre la màxima representant del turisme de la Generalitat, hi ha una altra miopia que caldria revisar sobre la realitat de Salou. Potser també convindria distingir entre els fets i les percepcions. Entre la frustració i la realitat. Però, ja ho saben, jo oftalmòloga no soc. I ja en tinc prou amb el cor tocat per la pena que m’ha deixat el Salou que tant estimo.
Aquesta és la mirada realista d’algú que sí que va considerar Salou casa seva. Senzillament, perquè hi vivia.
P. D.: Només una darrera petició, senyora Lagé: ja que deu conèixer la fórmula de la bilocació, li agrairia que me la fes arribar. Em seria d’una gran utilitat. Fa anys que intento viure a la Costa Daurada i desenvolupar la meva activitat a Broadway alhora. Encara no n’he descobert la fórmula.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
