Jo no tinc bestiar i no soc una de les persones directament perjudicades pels atacs del llop. Però tinc un planeta i tinc un país. I precisament per això em preocupa què fem amb una espècie que forma part del nostre ecosistema.
A Yellowstone van haver de reintroduir els llops després d’haver-los exterminat. Sense ells, les poblacions d’herbívors van créixer i van exercir una pressió enorme sobre la vegetació, alterant l’equilibri del paisatge. La recuperació del llop va contribuir a restablir-lo.
És la cadena tròfica: cap espècie existeix de manera aïllada. El que passa amb un depredador repercuteix en les seves preses, en la vegetació i en moltes altres espècies. Quan eliminem una peça, les conseqüències poden aparèixer allà on ningú les esperava.
I hi ha una cosa més. Quan es trenca aquest equilibri i els herbívors exerceixen una pressió excessiva sobre la vegetació, no només desapareixen arbres, arbustos i hàbitats. També canvia l’estructura del paisatge i, en determinades condicions de sequera i acumulació de combustible vegetal, pot augmentar el risc i la intensitat dels incendis.
Per això, abans d’autoritzar la mort de llops a Espanya, hauríem de pensar què estem alterant.
El llop pot causar perjudicis a la ramaderia extensiva, especialment en determinades zones, i aquests danys són objecte de prevenció, gestió i compensació. Però eliminar el depredador no significa necessàriament solucionar el problema.
I sincerament, sense pertànyer a cap bàndol, em costa entendre que el llop sigui presentat com una de les grans amenaces del món rural mentre convivim amb una presència cada vegada més gran del senglar, també en zones urbanes i periurbanes.
Un senglar pot provocar accidents, danys agrícoles i situacions de perill. Pot ferir greument i fins i tot matar d’una estocada dels seus ullals quan se sent amenaçat. També pot ser reservori i transmissor de malalties.
Ho dic des de la meva pròpia experiència. Fa uns anys vaig ser jo mateixa qui va avisar la policia de Cambrils en trobar un senglar mort, inflat i exposat al sol a la N-340. I no és la primera vegada que ens trobem amb un adult i les seves cries corrent pels marges dels conreus.
No es tracta d’escollir entre el llop i el senglar. Es tracta d’entendre que cada espècie ocupa un lloc diferent dins de la cadena tròfica i que no podem decidir quin animal sobra únicament en funció del conflicte immediat que ens provoca.
Abans de matar el llop, hauríem de preguntar-nos quines conseqüències tindrà eliminar una peça de l’ecosistema.
I hi ha una altra cosa que em preocupa: que algú confongui una autorització administrativa amb una llicència per matar. Que algun furtiu eixelebrat es cregui un comando Caputxeta amb dret a disparar contra qualsevol llop que es creui en el seu camí.
No. La gestió de la fauna té lleis, controls i responsabilitats. El bosc no és terra sense llei.
Jo no tinc bestiar. Però tinc un planeta, tinc un país i, democràticament, els seus boscos també són meus. Ploro quan es cremen. Em causa tristesa quan les seves espècies estan amenaçades.
Són el nostre patrimoni.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
