(NOT) Everything Was Beautiful at the Ballet — A Chorus Line
Vaig caminar carrer avall, per l’avinguda Onze de Setembre, un capvespre d’agost del 1981. Sola. Arrossegant una maleta i un maletí a pols.
La vigília, al migdia, m’havien donat una pallissa a la casa on m’allotjava. Aquella mateixa nit vaig actuar a l’espectacle, amb l’abdomen i les cuixes negres pels hematomes i amb vessaments interns. Una patrulla de la Guàrdia Civil i el metge d’Urgències van actuar per protegir-me. Sense diners per fugir. Sense dinar. Deshidratada. Vaig passar la nit en una pensió tètrica. Sense dormir. Aquella nit vaig descobrir que resar no et salva. I vaig deixar de parlar amb Déu. L’endemà al matí vaig pujar a l’autobús de Sarfa, sense esmorzar. En arribar a Barcelona, em van pagar les darreres dates de feina: 1.000 pessetes per dia.
Quaranta-cinc anys després, he tornat a Palamós. He passat per l’Hospital i he comparegut a la caserna de la Guàrdia Civil. He aportat dades, programes i fotografies, i he sol·licitat els meus registres d’aquell estiu. Tots dos han tornat a posar els seus mitjans a la meva disposició. L’Arxiu Municipal i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya m’han obert la documentació d’aquells anys.
Avui me’n vaig de Palamós. Agraïda a tots ells.
450 quilòmetres i 400 euros. Tant de bo hagués tornat abans.
El passat és un drac que et segresta. Només pots vèncer-lo plantant-li cara. I, si cal, amb un llançaflames. Hi ha lluites íntimes que no tenen res d’heroic. Però són necessàries. La meva dignitat no es negocia.
Hi va haver un comunicat de lesions i un informe d’Urgències. Si es va escriure, va existir.
I si ho dic jo, també.
2 d’octubre del 2026
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
