Cada 12 d’octubre reapareix el mateix sermó: “Res a celebrar”. Espanya ha de demanar perdó pel que va passar fa cinc-cents anys, com si el passat fos una cadena perpètua i com si les generacions actuals haguéssim de carregar amb una cosa que no vam viure. És un discurs cansat i hipòcrita. Mentre aquí es celebra la Hispanitat com un pont cultural, fora alguns insisteixen a reduir-la a una desafortunada caricatura de conquesta i espoli.
I el més cridaner és que molts dels qui aquí i allà ens assenyalen per aquell passat troben avui a Espanya casa, feina, seguretat i oportunitats, sempre que arribin amb bona voluntat. Espanya també ha estat un país d’acollida. Aquesta realitat també compta i no és una contrapartida, no és un pagament moral.
No veig els Estats Units convertir cada 4 de juliol en un exercici de penitència pel desplaçament dels pobles indígenes. No veig el Regne Unit convertir cada celebració nacional en una cerimònia d’expiació per un imperi que va arribar a estendre’s per bona part del planeta. No veig Bèlgica convertir cada celebració nacional en una penitència pels crims comesos al Congo sota Leopold II, un dels episodis més brutals del colonialisme europeu. I tampoc veig Espanya exigint disculpes a França pel cas Bonaparte. Al contrari: continuem rebent els francesos amb els braços oberts.
Alemanya va desenvolupar una política de memòria especialment centrada en el reconeixement dels crims del nazisme, però això no significa que els seus ciutadans actuals hagin de viure en una penitència hereditària.
Cap nació té un passat innocent. Aquí de sants no n’hi va haver cap. Però tampoc Espanya es pot convertir en l’única nació obligada a comparèixer eternament davant del tribunal, mentre en altres societats d’aquell mateix temps existien sacrificis humans, decapitacions i exhibició ritual de caps, en una realitat d’un salvatgisme inimaginable.
I hi ha una cosa més que em resulta especialment curiosa. Quan convé parlar de pecat heretat, molts recorren a la Bíblia. A l’Èxode 20:5 es diu que els pecats dels pares arriben als fills “fins a la tercera i quarta generació”. Però resulta que la mateixa Bíblia també diu una altra cosa. A Ezequiel 18:20 s’afirma: “El fill no portarà el pecat del pare”.
Aleshores, vostès que són tan cristians i recorren a la religió quan els convé, en què quedem?
No hi era.
No vaig conquerir Amèrica. No vaig participar en aquelles guerres. No vaig explotar ningú. No vaig prendre cap decisió contra éssers humans i les seves riqueses. I, sincerament, ni tan sols sé si entre els meus avantpassats hi va haver algun explorador que travessés l’Atlàntic. Però, en qualsevol cas, ja hem superat àmpliament la tercera generació.
Reconec les ombres sense renunciar a les llums. Mirar aquell passat no significa convertir-lo en una condemna permanent del present.
Amèrica no s’explica només en 1492. Després van venir cinc segles d’evolució, cultura, conflictes, mestissatge i vincles a banda i banda de l’Atlàntic. I tampoc no va ser una història exclusivament castellana. Entre els qui van participar en el comerç colonial i se’n van beneficiar hi va haver comerciants i empresaris catalans; alguns van participar fins i tot en la tracta d’esclaus. També aquesta part de la història existeix. També hi va haver malalties, abusos i espoli. Tot forma part d’una realitat molt més complexa que un únic relat.
Aplaudeixo la sobirania de cada país per decidir sobre els seus recursos i les seves explotacions, fins i tot per qüestionar les multinacionals que en fan un abús. Aquesta responsabilitat correspon a cada país.
Agenollar-se sempre no és retre comptes, és viure el dia de la marmota del 12 d’octubre. Un altre llast del wokisme, que no en té prou de canviar els contes d’Andersen i afegir llicències creatives al passat només per quedar bé a la pel·lícula de torn.
Jo no carrego amb pecats aliens. Ja en tinc prou de desfer-me del llegat judeocristià, inculcat en l’educació escolar, de pecats que no he comès.
El llibre de l’Èxode m’eximeix. I el pobre Ezequiel també.
Jo no soc culpable del que van fer altres fa cinc-cents anys.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
