Un noi i una senyora parlen, drets, al carrer. El noi porta un cadell i la corretja tibant fa que el gos faci força amb el coll i les potes davanteres.
M’aturo.
—Perdoni que em fiqui on no em criden, però el seu gos s’està ofegant.
—És que no fa cas.
—És que no en sap —li dic—. S’està ofegant.
El noi em mira.
—Ja, ja ho sé. Però és el meu gos.
En aquell moment se’m creuen pel cap totes les variables. Soc la cosina de Beatrix Kiddo, de Kill Bill, capaç de tallar d’un cop la corretja si el nus gordià d’aquesta conversa sense solució no es desfà a la primera? Una heroïna anònima amb poders sobrenaturals i làser als ulls? O m’he d’armar de paciència i de tàctica coreana, a l’estil de l’Agent Kim reactivat, on es lluita amb una coreografia digna del millor successor de Bruce Lee?
%20-%20Escalado%20(89%20%25).jpg)
Però no.
Insisteixo:
—S’ofega.
—Tranquil·la —em diu el noi.
Saben què em provoca aquesta paraula quan jo ja estava tranquil·la?
Exactament: el nerviosisme que alguna cosa no va bé.
Ningú diu “tranquil·la” si no passa res.
“Tranquil·la” és, en determinades circumstàncies, sinònim de “calla ja”.
Què em queda? Trucar a la policia? Discutir amb ell? Emportar-me una punxada de navalla?
Per una pilota han donat una pallissa a un pare que els havia demanat que la tornessin perquè era per al seu fill.
El gos, mentrestant, ha deixat de sentir la pressió.
Però jo marxaré i ell es quedarà.
Saber que algú llença un animal viu a un contenidor tampoc ajuda. O sentir com gemega darrere la porta d’un garatge.
No comparo un gos amb una persona.
Comparo la crueltat amb qui no es pot defensar.
Tres vegades m’han agredit per defensar altres persones.
No buscava gresca.
Només volia ajudar algú que patia violència i això em va convertir en una supervivent col·lateral.
No està ben vist explicar aquestes coses. Però jo escric; no publico drames a Instagram.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
