Estic
en un comerç del carrer Barcelona a la tarda. En la secció de colònies en trobo
amb el perfum Salou Essences. Crec que per opinar s’ha de tastar i, també, que
si no votes et pots queixar encara més que els que voten.
Agafo
el perfum i deixo caure un toc d’esprai a la mà. Vaig cap al final del local i
sento una conversa entre un home i una noia a mitges: “¡No me llamo rubia!”.
Miro cap al lloc d’on ve la veu. M’acosto i li hi pregunto a la dependenta si
allò era una broma o de debò. “De debò”, respon. Li ha dit al client que li
ensenyaria el que buscava, però ell l’ha anomenat rubia. I ella no està d’acord
amb el tracte i el to.
Aquesta
feina d’aguantar maleducats no està pagada, penso.
Mentre
veig dones en biquini passejant per la zona urbana recordo que per veure’n unes
tan despullades, els nostres pares, avis i nuvis també havien d’anar a les
sales de cinema X o al cabaret... allà on els perfums d’amor i desig eren
elegants i discrets, però també n’he conegut dones vulgars, amb el mateix
flaire barat que el Salou Essences.
No
l’hi trobo la sal de la platja i la frescor estival. Perdoneu la decepció, però
això ja ho va inventar amb molt èxit Nivea fan uns anys.
És
més, posats a crear aromes, la recepta potser inclou els ions que es fan un
homenatge entre aigua i sorra, les flors mediterrànies, la síndria i una estela
de calamars a la romana. Inclús si em fas recórrer a la memòria col·lectiva,
els estius de Salou —i de Cambrils— fan olor de goma de xancles i de flotadors.
En el meu cas l’essència del meu Salou és Aire de Loewe, moqueta del Galas,
multitud de la discoteca Oh!, refresc de soda amb gelat de vainilla de La
Ibense i... nits de lluna plena.
Tot
això em passa pel cap, impossible de poder ficar dins d’una ampolla, mentre
acabo l’excursió pel nucli antic que, com Barcelona sencera, fa pudor de
clavegueres.
Arribo
a casa i faig la prova del cotó amb el perfum de Salou. Li hi pregunto al meu
marit què li hi sembla l’olor de la meva mà i fent espavents de rebuig diu
rient: “Aquest perfum em recorda, de fa anys, llocs amb dones de dubtosa
reputació”.
Una
tarda peculiar. Signe dels temps.
Navegants:
jo no escric contra ningú, escric a favor meu i per respecte a la llibertat
d’usar el criteri.
Escric
de viscudes.
Escric
per no callar davant la mediocritat, la manipulació i l’abús d’una societat
indiferent o covard que no sap distingir l’olor de net dels llençols estesos al
sol de la brossa que s’acumula al carrer. Tu posa-li preu que hi haurà que t’ho
compri com si fos Chanel.
Tot l’altre imaginari o paranoic es pot acceptar o no, però són complexes que no em toca a mi solucionar.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
