dilluns, 29 de juliol del 2024

Cementiri digital

 


Ha mort un amic que no coneixia en persona. No és el primer i no serà l'últim.

No sé si se li pot dir amic a cada contacte, saludat o referit per altres coneguts, però el cas és que aquest amic virtual s’alegrava amb els meus posts, els comentava i em felicitava expressament per correu electrònic per al meu aniversari, cosa que no feien amics de tota la vida, i jo no faig sempre ni amb les meves relacions més properes perquè no porto un control diari i molt menys pel santoral del calendari.

L’Institut d’Internet de la Universitat d’Oxford ja ha estudiat el creixement de les restes digitals al llarg del segle XXI, concretament en la xarxa social Facebook, i la conclusió és que en unes dècades hi haurà més perfils de morts que de vius. A això hem arribat, al manteniment dels cementiris digitals.

Als contactes que moren els vaig eliminant. No és fredor, és profilaxi mental. Es diu als Estats Units que per a l’aniversari d’un nen cal convidar a tants nens com la xifra de l’edat de qui celebra. Podria aplicar-se a la vida adulta. Tenir 60 amics ja seria una quantitat considerable, i no sé jo si és fàcil el fet d’acontentar de manera física a tantes persones.

La interacció en la xarxa és aclaparadora, la presencial és més íntima.

En comptades ocasions quedo amb algú que em suscita interès o curiositat, a força de comentar les coses dels nostres perfils es crea una complicitat que mai se sap molt bé on acaba. Li hi diuen 'desvirtualitzar-se', com si fóssim passatgers d’una nau interestel·lar.

Tinc el bon costum de mirar als ulls de les persones, i llegir el seu llenguatge no verbal, són els únics indicis fiables per fonamentar les posteriors relacions.

No sé on ha quedat el significat de la paraula amic, però tenir molts no és ni millor ni pitjor que tenir pocs.

Conservar perfils de morts se’n diu llegat: aquelles paelles, les fotos de família... o de les vacances. No sé, són com les frivolitats dels nous faraons, a l’abast de qualsevol.

El que importava, la persona, ja no està.

Ningú guarda recordatoris funeraris en primera línia de la prestatgeria de casa. No es col·leccionen, ni es posen altars permanents. En canvi, en alguns perfils apareixen quatre, cinc, pot ser que deu morts, se’ls diu coses i la falsa interacció continua suplantant la visita a les tombes. Per respecte als sentiments ho considerem normal.

Ho dic jo que vaig descarregar-me el meu marit d’internet fa vint anys; ha sigut la relació més seriosa i duradora de la meva peculiar existència sentimental. La vida és una mica més important que una pantalla. Els que van marxar ho saben i no tindran en compte la necessitat d’oblidar d’alguns de nosaltres encara que sigui des de l’afecte.

Descansin en pau aquests amics virtuals que van aportar una petita llum i un somriure, en la gran solitud digital.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.