33.jpg)
El
meu admirat Oscar Wilde va dir: “M’agraden els homes que tenen un futur i les
dones que tenen un passat”; celebro pertànyer a aquest club. Començo amb els
anys de la discoteca, cal tenir un passat confessable com haver estat dalt dels
altaveus de Studio 54 Barcelona, ballant reposseïda
amb Spank, de Jimmy Bo Horne, mentre
queien els globus i les columnes de llum des del sostre i no importava res; ni
el ligoteo, ni si demà tindria una
feina puntual o bolo... ni les monedes que em faltaven per a un altre mig vodka
amb taronja (és que sencer no em queia bé), i no estava per a fer el ruc.
En
la part de dalt, que fins i tot conservava els seients de l’antic Teatre
Espanyol, succeïen coses a més temperatura i prop de la cabina de Raúl Orellana
sempre hi havia un voletejo de noies. Bons temps també a Geòrgia i Camelot,
especialment. Molt de ball, desimbolt però també estudiat, tan influenciats per
la pel·lícula Saturday Night Fever.
Vaig conèixer uns quants Travolta. Jo no vaig sentir mai res d’una violació en
grup? I vostès? Però tampoc vaig veure circular la coca i de segur que hi
corria. Això sí, tant els xurros amb
xocolata del parc de la Ciutadella com l’amabilitat d’un taxista que esperava
que entressis en la porteria estaven garantits. Aquells pantalons, liles de
malles amb americana blanca de setí i top de lluentons, la guerra que van
donar... Dius tu de poder? Dius tu.
D’altra
banda, per l’extensa varietat de música disco i l’època que ens va tocar viure,
si no has cantat Estoy bailando, de
les germanes Goggi, desafinant, enmig del saló de casa teva després d’haver
plorat en un altre taxi amb una enrabiada èpica, t’has perdut aquesta catarsi
meravellosa que només les Drama Queens de raça comprenen.
Finalment,
i sense ànim de remoure la nostàlgia dels meus veïns, tinc molt present la
discoteca OH!, en els baixos del Galas de Salou. Acabat el xou, ballava amb els
meus ballarins i els quatre gogós afrofrancesos el tema Groove is in the heart, de Dee-Lite, com si s’hagués d’acabar el
món, passant del podi sobre la barra sense ensopegar amb els gotets de tequila
posats en fila, per invitació de Paco. La veritat, mai vaig necessitar beure
per a ballar. I en escriure això, mentalment estic buscant on pujar-me’n i
donar-ho tot, en versió sènior i de tarda. Els locals han desaparegut ja, el
lloc que mai falla és la memòria. Nosaltres ballàvem, miràvem concursos de
disco a la TV i en una certa manera així ens vam fer adults. Aquestes joves
generacions tenen com a referència bàsica el perreo amb un reggaeton masclista i insubstancial i si salven el
gust és per algun tema house amb classe i les cançons de Silk Sonic que per a
mi no deixa de ser l’esperança de la música comercial i als qui dedico (Bruno
Mars i Anderson Paak) el meu lema, com els estatunidencs escriuen en els seus
dòlars: “In funk and R&B we trust”. No està tot perdut.
Vam
ser afortunats, per això triomfen els revivals musicals dels setanta, dels
vuitanta i dels noranta. És un llegat cultural, al qual s’anomena estàndard,
que encara sonarà en diverses versions i remix. No seran mai batalletes dels
futurs vells que podran contar que van refregar les seves parts centenars de
vegades sense més ni més... pensant que això és ballar.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
