Sense
ser estudiosa ni experta en el tema com el gran Eudald Carbonell, coincideixo
amb ell quant a les seves declaracions sobre que el pitjor que ens ha pogut
passar és la globalització. Deixa’t estar de musclos i algues que van venir en
vaixells asiàtics a colonitzar el Mediterrani. Ni cas de les masses d’éssers
humans desesperats i desplaçats. Som aliens o incompetents residents davant les
plagues de plantes i bestioles que no haguessin de formar part del nostre
territori.
A
poc a poc el degoteig de notícies i la sibil·lina manera d’administrar-les
sobre el mpox, és una rèplica gairebé idèntica dels principis d’aquella covid
que va paralitzar el món. I això no es quedarà en un esglai d’Ebola quan el
primer que van fer va ser matar a Excalibur, el pobre gos de Teresa Romero, la
infermera contagiada a Madrid.
Estem
assistint a l’assaig general i preestrena de la següent posada en escena sota
el poder de la por. Vacunes. Milongues desafortunades, impossibles de cantar ni
de ballar, sobre pandèmies i confinaments, amb l’única fi de la dominació.
Digues-me conspiranoica, que fins i tot t’ho permeto, tot abans de ser
catalogada com a beneita i submisa.
L’experiment
continua.
Mai
sabrem qui va morir de covid si no hi ha autòpsia rigorosa que ho demostri.
Impossible fer-ho. Les dades seran sempre inexactes i en termes de ciència
deixa de ser-ho per convertir-se en xamanisme governamental.
Una
galleda d’aigua de mar de la vorera no demostra la vida que conté i quatre
vacunes a correcuita tampoc han donat cap indici que siguin la solució al mal
que no hi cap, però pul·lula en la profunditat del sistema sanitari global.
El
mpox és la història recent de la qual no hem après els greus errors i, en
conseqüència, estem condemnats a repetir-la.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
