No soc
àvia. No soc mare. Només soc la mala
padrina d’un nebot del qual no recordo la data d’aniversari i que,
considero lògic, no té interès a crear un vincle afectiu.
En
canvi, i per a contrarestar el meu suspens com a tia política, la meva vareta
de fada ha fet felices a tantes criatures, gratis o pagant, que realment
aquesta capacitat d’il·lusionar i de, fins i tot algunes vegades, realitzar els
seus somnis compensa de tot. En termes lúdic-educatius connecto amb els nens
perfectament.
Després
d’haver treballat en escoles de dansa, col·legis i AMPA, associacions culturals
i en l’animació turística, definitivament posant la seva seguretat i felicitat
per davant, vaig de vacances on no hi ha nens. Si pot ser, però més difícil, a
restaurants també.
És
el just premi, un descans fet a la meva mida i una necessitat comuna a moltes
persones que volen una conversa tranquil·la i una estada plàcida. Sent honesta
amb aquesta premissa de relaxament, em basta una mirada per a saber que una
nena, adolescent i fins i tot adulta, connecta amb mi i tinc encara alguna cosa
per donar-li, personal i molt transferible per a canviar, a través de l’art, la
seva vida.
Vaig
cobrir el meu instint maternal amb la dansa, en intermitències professionals al
llarg de la meva existència, era i és com desintoxicar-se de la rutina frenètica
d’aquesta maquinària del show business
i afavoreix a totes dues parts.
Ho
he fet des de molt jove quan tenia edat de ser cuidada i no cuidadora. D’aquí
va néixer un gran sentit de responsabilitat que he aplicat a tota persona que
en l’amistat o en el treball, m’ha considerat el seu lloc segur. Curiosament, el meu lloc segur, no és la
família. Soc jo mateixa, la meva gossa, l’aula de dansa i un teatre buit.
Aquesta
que escriu és la que va sortir artista, la rara i rebel, sense ser la més
bufona, ni especialment dotada d’un talent extraordinari, ni va ser cridada per
la fama tan enlluernant com enganyosa, però tossuda per a realitzar el seu èxit
personal.
No
soc aquesta senyora de fer paelles per a deu, i encara que l’entreteniment és
la meva feina no em va la xerinola. M’incomoda el rotllet familiar de
celebracions, tant com les confidències que, comprovades com a alta traïció,
mai degueren fer-se.
Estant
aquestes tardes d’estiu a la platja, contemplant aquestes fileres d’àvies, amb
filles i nets... arrossegant cadires, ombrel·les i neveres aixecant la sorra,
m’he sentit aliena, alleujada i sobretot lliure. Serà la bohèmia que perdura o
un gen antipàtic d’aquests que no necessita continuar l’espècie.
Les
meves últimes reunions familiars han estat funerals, als quals he assistit per
respecte. Morta la meva mare el 2021, no vaig avisar a ningú per a acudir al
tanatori i una vegada ha marxat, ja no em queda Nadal per celebrar. Durant la
seva última setmana a casa i sedada, a la seva habitació, s’escoltaven ressons
de nens. Col·legis pròxims, aquests dels anuncis de pisos en venda “Ben situats
en zona comercial i escolar”. Més sons en balcons i patis en tardes de florent
primavera... com un cant al despropòsit mentre s’afeblia el seu fil d’aire.
Només soroll de nens jugant i cridant, mentre assistia impotent al seu final i
la meva nena interior en ple moment de pèrdua, sacsejava la terrisseria,
postals, fotos antigues, objectes simbòlics i tots els pongo acumulats de la meva caixa dels records... rememorant la
humil felicitat d’una família de quatre i la tremenda generositat de la part
paterna i marinera dels familiars a Cambrils i Tarragona passant les úniques
vacances que vaig tenir, a les seves cases. Llavors encara suportava el
rebombori. Després amb l’adolescència... silenci i distància per part meva.
Els
meus parents més pròxims, els de sang, i els adquirits per compromís
matrimonial em són molt llunyans mental, física i emocionalment. Llavors, aquí
dic fi, ja que no vull deixar tasques pesades, memòries d’artista i de
professora, ni restes de la meva rica vida interior a ningú. Sempre he sabut
quin no és el meu lloc i és una avantatja.
No
em penedeixo de la vellesa solitària que passaré. Encara més, em congratulo per
una meditada elecció. S’imposa la calma però no la resignació. És la
reafirmació del meu lloc segur.
Amb
aquesta declaració, dono les gràcies a totes les mares i nenes, exalumnes que
m’he trobat a Salou en aquests vuit últims mesos. Amb tantes abraçades i
somriures, tinc la seguretat que, juntes, ho vam fer bé. Ho vam aconseguir, vam
ser feliços, vàrem protegir aquella infància dels horrors del món. Igual que en
Sant Martí a Barcelona, i de pas per Cambrils... tal com vaig abandonar Salou
fa vint anys, el meu camí contínua cap a on l’instint, el meu treball, les
meves inquietuds personals i l’amor em portin. Algunes m’oblidaran. Unes altres
com Sofia, la meva penúltima alumna de dotze anys, plorarà com en acomiadar-nos
el 2014.
El
que succeeix és que aquest llarg camí vital mai s’acaba i tampoc se sap quan hi
tornaré. A elles les faig dipositàries de tot això tan meravellós que
compartim. I després... res.
Pensaré
o escriuré sobre això, en un hotel sense nens.
Ja,
bastant hotel ha estat aquest cor que guarda fidelment cada inseguretat, cada
plor, cada gratitud, cada rialla, cada dibuix de la Carol amb la seva cua de
cavall, envoltada de cors. Cada petit triomf com no caure d’una pirueta o
assolir un nou salt, cada superar la vergonya, deixar per sempre el racó dels
avergonyits pel seu entorn i ser important en un escenari. Cada somni, ara com
ara, fet realitat. Perquè les meves nenes quan els preguntaven quina activitat
extraescolar feien, deien: “Jo els dimarts i dijous faig Carol”. Efectivament, cap
frase ho pot descriure millor. En el fons, totes elles, són jo.
Nota:
si no vols aparèixer a les fotos, si us plau, contacta, identifica’t i se’t
pixelarà.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
