La
imatge, captada pel fotògraf basc Igor Altuna en un parc nacional de Zàmbia,
opta al premi del Museu d’Història Natural de Londres.
Més
enllà que la naturalesa no reflecteix ni per casualitat un conte, ni els
ensenyaments més crus d’aquest, aquesta fotografia és la metàfora de la vida i
no sols la salvatge.
Això
està succeint a escala mundial en cada conflicte, bèl·lic, social i
empresarial.
Allí
on hi ha ambició, poder i necessitat bàsica que cobrir. Els uns i els altres
s’aferren, com aquesta cria sentenciada, a l’existència efímera, minvant i
finita. Especialment, els qui ja no hi tenen res a perdre ni que guanyar.
El
meu amic Javier de Campos, que en pau reposi, deia en els anys vuitanta: “No és
de quines mans depenem, sinó de quines urpes pengem”.
Fent
una actualització, sobre tan sàvies paraules i contemplant aquesta imatge, són
gargamelles i ullals... trituradores d’esperances i aniquiladors de present.
Qui no ho vulgui entendre, que continuï passant per taquilla a veure reis lleons cantant i ballant, per evadir-se d’una realitat torbadora que tard o d’hora ens colpeja. Aquests lleons que, cara a cara i en igualtat de condicions, no dubtarien ni un segon a posar fi a la nostra vida. El que succeeix és que en aquesta societat construïda sobre mites com aquell de Llibertat, igualtat i fraternitat, per no haver-hi, no hi ha condicions ni voluntat que així sigui. No es tracta que tots siguem rics i ociosos, sinó que ningú sigui pobre per no arribar a fi de mes, per més que es trenqui els ossos treballant i arrossegant les seves criatures a un destí de complexos, exclusions i misèria.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
