Una
de les meves càndides amigues, que per ser distribuïdora independent d’una
empresa multinivell creu, a més, que té llicència per a aconsellar sobre les
vides alienes i matar-me de riure amb les seves afirmacions pseudo-espirituals
en xarxes, va posar fa uns mesos la foto dels tres micos. Aquí trasllado la
pregunta que l’acompanyava: “Cal fer cas d’això, d’escoltar, veure i callar?”.
Que
Occident s’hagi apropiat dels tres micos savis del santuari de Toshogu i transformat
el seu original lema (No escoltar el que
et porti a fer males accions, No
veure les males accions com una cosa natural i No parlar mal sense fonament), fins a convertir-ho en una frase
frívola pròpia de xerrameca de carrer o de Facebook que és el mateix, em fa
pensar en una altra manera d’entendre la vida segons les circumstàncies que ens
envolten.
La
interpretació d’aquesta saviesa dels simis —sempre emparentats amb els humans—
d’una civilització tan llunyana i, malgrat tot, pròxima als filtres de Sòcrates
que determinen la necessitat de la veritat, la bondat i la utilitat o, en
altres paraules, “Si el que desitges dir-me no és cert, ni bo i fins i tot no
és útil, per a què voldria saber-ho?”, per a mi és molt més efectiva que aquest
supòsit passar de llarg i crear malvolença més d’acord amb la Vieja’l Visillo de José Mota... o caure
en un excés de bonisme mal entès.
Jo,
en els tres micos savis, que no van conèixer el mòbil, però són víctimes d’ell,
només percebo: “Ho veig, ho escolto i ho dic”. Amb un cert rigor, naturalment,
en cas contrari solament seria un abús de fake.
Tal
com estem immersos en aquest caos que només porta a la destrucció, almenys, si
aquest és el minut anterior al final de tot…, i abans que sonin les trompetes
de l’Apocalipsi, fem-ho marxant amb la veritat, sense posseir-la totalment,
però defensant-la i amb això guanyant la llibertat definitiva. Igualment,
sucumbirem i almenys, d’una vegada, sabrem que hi ha allí on ningú vol anar,
però tothom s’assegura d’estar lliure de pecat per a poder transcendir.
Diu
el científic Melvin Vopson de la Universitat de Portsmouth, que té proves que
la nostra vida és bàsicament una realitat de simulació inventada per una
intel·ligència superior i sembla que molt ociosa. Ja ho qüestionava Leonard
Hofstadter, personatge, en la sèrie The
Big bang Theory: “Vols dir que algú ha pagat per jugar amb un paquet
d’avatar amb ulleres, intolerància a la lactosa i l’asma?”.
És
possible que el descobriment de les nostres peripècies universals resulti ser
una altra seqüela o preqüela més esgarrifosa que El planeta dels simis.
Els
creadors de ficció saben més que nosaltres, però la realitat sempre la supera.
Té la seva lògica, alguns missatges i situacions esperpèntiques que no
comprenem poden ser avisos dels viatgers del temps, un tema (aquest de ser-hi,
allà, i aquí) que m’apassiona.
Ja
el grup musical Abba ens va voler avisar amb Waterloo, fa dècades i no vam fer cas, davant la més gran broma
nacional i quasi històrica i que
Pérez-Reverte ha descrit com ningú: Mortadelo i Puigdemont.
No
hi haurà mico savi, ni extraterrestre, ni catedràtic, ni llunàtic, ni
Spielberg, ni grec filosòfic que superi la definició de l’actualitat més
absurda i de la decadència del comportament humà en dues paraules.
Tot
això sense veure, escoltar i dir maldat, per fer cas als tres micos savis.
Carolina Figueras Pijuán, directora
artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.