El 2019 vam poder veure la minisèrie titulada Fosse/Verdon
(Bob i Gwen) sobre la vida del coreògraf-director i de l’artista. Una
història realista amb uns elements dramàtics i estètics fidels, i que a molts,
coneixedors, ens van remoure. Els nostres pares es recorden de la seva
pel·lícula Cabaret de 1972 i aquest
va ser el meu primer contacte amb la seva obra, en un cinema, quan vaig ser
major de divuit anys. Els que mai havien entrat en un cabaret van creure que
allò era igual al nostre país, però no. Seria el 1982, i no és una batalleta,
quan sent ballarina suplent de la companyia de Ricardo Ferrante, amic seu, vaig
aprendre el seu estil. I seguidament, amb el professor i coreògraf Máximo Hita,
que ha estat l’únic que ho ha fet respectar. Verdon/Fosse és més que la intrahistòria de tot allò que va succeir
entre la parella i els muntatges d’obres. És una fundació dirigida per Nicole
Fosse, que no va anar molt més enllà com una de les ballarines de la pel·lícula
A Chorus Line de 1986.
L’única
filla de la parella d’estrelles vetlla pel seu llegat, no permet a qualsevol
repetir el seu treball i, a més, cobra els drets d’autor. No obstant això, des
de la reposició del musical Chicago,
i posteriorment de l’obra, també musical, que ho diu tot, Fosse, va haver-hi una sobreexplotació de cursets que continua fins
avui i que ha generat milions de dòlars de benefici, més que tots els mercats
ambulants d’imitacions de marca d’Espanya, com el que persegueix la policia en
el Cap Sant Pere a Cambrils. En aquest sentit, en un segon pla, la tristament
desapareguda Ann Reinking, que també va ser la seva parella i apareix en el
film All that jazz, va tenir l’enorme
decència de signar el seu treball a
l’estil de Fosse. Bob no tènia Instagram, però l’aplicació està inundada de
fans, estudiants i també vividors que s’aprofiten del seu treball, simplement
copiant, però no com Ferrante i Hita, als qui respecto, pel mestratge i la
veracitat.
Qualsevol
es posa a ballar el tema All that jazz,
que ve a dir “I tot aquest merder”, del brillant musical Chicago, com si això tingués alguna credibilitat professional. No
la va tenir ni Un, dos, tres… a TVE,
ni la tenen els creuers, els festivals de fi de curs i, en general, ningú que
no hagi après directament d’un hereu coreogràfic de Fosse o hagi estat
autoritzat per la seva filla. No, per als que han pagat pels drets de la seva
obra ni per als que han après de coreògrafs competents. En un programa de
televisió, Goldie Hawn i Liza Minnelli (una altra de les seves carismàtiques actrius,
com Shirley MacLaine i Chita Rivera) van representar un All that jazz que no seguia el patró de Fosse. I molt bé, difusió i
no apropiació indeguda.
Imitant
d’una filmació, així qualsevol dona cursets i munta espectacles, atracant a mà
armada amb aquest amateurisme — destructor d’ocupació artística veritable— com
en l’animació dels hotels en tota la costa mediterrània, on no paguen a
professionals d’escena acreditats, ni els drets corresponents a l’autor de
l’obra que pobrament representen.
Ho
va dir Herman Melville, l’autor de Moby
Dick: “És millor fracassar en l’originalitat que triomfar en la imitació”.
Fosse va viure ambdues situacions i al final va perdurar el triomf en
l’originalitat.
El 1987, va patir un atac de cor davant el National Theatre de Washington, D.C. la nit d’una estrena de Sweet Charity i va morir en els braços de Gwen Verdon hores després. Aquest article no serà tema del moment, és la meva salutació sentida al geni que va il·luminar dies de càstings i incerteses en una Barcelona on hi havia feina per quasi tots els que ens ho preníem seriosament.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
